Majories i ruptures
L'obtenció de la majoria absoluta d'escons pels partits que s'han presentat en unes eleccions amb el compromís explícit de declarar la independència ja confereix plena legitimitat democràtica al procés català. De fet, i tenint en compte la impossibilitat de celebrar referèndums de sobirania dins el marc constitucional espanyol, les anomenades eleccions “plebiscitàries” amb el triomf dels partidaris del sí permetrien associar el cas català a una de les poques experiències en la història d'una secessió consumada a través de la democràcia. Només recordo que la pràctica totalitat de processos d'aquesta mena, fins i tot en les circumstàncies que en els seus trams finals comptessin amb una expressió favorable de la voluntat popular, han estat envoltats de coaccions, de guerres, de conflictes d'alta intensitat, o directament de decisions de les elits governants que no comptaven amb el suport de la majoria. Aquesta ha estat la constant, des de la independència dels estats americans el 1776 fins a la independència de Kosova el 2008. En conseqüència, una victòria en escons de les candidatures Junts pel Sí i la CUP el 27-S ja representaria un mandat democràtic suficient per culminar el procés del qual gairebé no s'havia dotat cap de les nacions ara sobiranes quan van accedir a la condició d'estats.
Hi ha dos arguments plantejats des de l'unionisme per rebatre la legitimitat democràtica suficient de la majoria absoluta d'escons. Dos arguments que es presenten amb més sofisticació que la mera oposició frontal a la secessió catalana tot al·legant que la Constitució Espanyola no ho permet o que sols ho permetria a través d'una draconiana reforma constitucional. El primer és que qualsevol gest cap a la independència almenys exigiria una majoria de vots emesos en les mateixes eleccions “plebiscitàries”. El problema d'aquesta consideració, sobre la qual efectivament cal reconèixer que la victòria en vots reforçaria encara més la legitimitat del procés, és que es reclama sense tenir en compte que el debat es produeix en el marc d'unes eleccions parlamentàries perquè el sistema constitucional espanyol fa inviable la celebració d'un referèndum de secessió. Altrament dit, no és plausible demanar la majoria de vots quan es priva de l'instrument, el referèndum, en el qual és aquesta majoria la que compta per determinar el suport popular a una iniciativa política. De tota manera, en cas que el 27-S les forces sobiranistes no sols aconseguissin la majoria d'escons sinó també el suport en majoria de vots emesos, aquells que insinuen aquesta segona condició com a necessària per tirar endavant tornarien a negar-ne la legitimitat aixoplugant-se en les prohibicions constitucionals.
Aleshores potser plantejarien el segon argument per menystenir la victòria en vots i en escons, a saber, que una majoria absoluta en escons és insuficient per fer la independència si tenim en compte que per reformar l'Estatut d'Autonomia calen almenys dos terços del Parlament. Però en aquest punt cal dir que la secessió no és una reforma del sistema autonòmic dins el sistema constitucional espanyol sinó que és una ruptura del sistema. Una ruptura genera una nova legalitat que, en el nostre cas, a partir del 27-S podria gaudir de l'inequívoc suport d'una majoria democràtica. D'altra banda, en el supòsit que entenguéssim l'Estatut com un acord entre Espanya i Catalunya es podria al·legar que l'Estat espanyol ja ha rescindit unilateralment aquest acord amb la sentència sobre la reforma estatutària del Tribunal Constitucional de 2010 contra la voluntat del poble català. Des de Catalunya, doncs, ens limitaríem a respondre a l'incompliment d'un contracte. Però és que el mateix Tribunal Constitucional ha declarat diverses vegades que l'Estatut no és un acord de voluntats. L'Estatut és una expressió subjecta a la voluntat de l'únic sobirà reconegut pel sistema vigent: el poble espanyol constituït en nació espanyola, que és, precisament, la situació de dominació que bona part dels votants de diumenge vinent aspiraran a superar.
