La campanya

Aquesta campanya electoral havia començat de manera més aviat parsimoniosa. Tanmateix, les últimes setmanes ens ha donat girs inesperats, preses de posició notables, maniobres de molta envergadura. Després de l'Onze de Setembre s'ha vist que el sobiranisme no perdia gens de braó, i que fins i tot augmentava en volum després d'un parell d'anys de mobilitzacions extraordinàries; tot això no ha fet res més que activar les alarmes dels sectors unionistes.

L'unionisme al final acaba semblant més una manera de mantenir l'status quo d'un parell de candidats –o dels lobbys que els donen suport– que no una aposta creïble com a horitzó de futur per al gran gruix del país. Quan es parla de “perills”, doncs, més que res es parla dels perills –o aventures– que suposaria, per a certs sectors econòmics, un canvi de model territorial, no de cap risc vertaderament palpable. El capitalisme demana innovació contínua; ¿però ara resulta que la novetat d'un estat propi pot fer mal a les finances? No és creïble. Tot allò que sabem del capitalisme, de política internacional, de moralitat o psicologia… ¿per què hauria de deixar de ser com és tan sols perquè es comenci a treballar per un estat sobirà? ¿Ens volen fer creure que la realitat deixarà de ser real només perquè els catalans volen un estat propi?

Els candidats tampoc no ens han sorprès gens. Romeva s'ha mostrat molt ferm i molt enraonat, exhibint tant la fortalesa de l'home d'esquerres com la prudència del centrista que s'ha d'explicar i que no amaga les inseguretats; Baños s'ha confirmat com un fitxatge molt bo: amb un punt d'intransigència obligatòria i de puritanisme irònic; Rabell ha estat tòpic, molt venut a les grans cares de Podem, que li administraven els missatges i que venien a posar remei a una realitat que ni tan sols entenien (tot i l'excel·lent català d'Errejón; ¿quan algú del PSOE ha fet aquest gest?); García Albiol fins i tot ha fet gestos amables, molt més tous i cortesos del que podria haver fet la seva predecessora, campiona en l'acritud i les ganyotes; Arrimadas ha estat més la promesa d'una teòrica gestió administrativa sense bogeries –estalviem en grapes i clips a les Diputacions…, sempre dins el marc de la Constitució sagrada–, que no una fetitxista de la llei (una bona professora i poc més); Espadaler demanava tanta discreció i prudència que és possible que faci uns resultats massa discrets o directament imperceptibles (el seny de la tieta que va quedar per vestir sants, adéu), i Iceta –ai– ens ha donat moments d'antologia ballable, entre Benny Hill i aquell margallisme municipalista, amb bandera espanyola i bon rotllo repentinat; el president Mas ha intervingut en la seva candidatura, per reiterar-nos que cal una nova Catalunya si volem que els país no ens el desdibuixin amb més àcid centralista, i tot d'acord amb aquesta llista conjunta que no deixa de ser una altra manera de donar per bo el seu pla inicial.

El que queda de campanya serà esgarrifós. L'estratègia emocional donarà moments antològics. Segurament, hi deu haver un públic susceptible de ser influït a última hora, ara que tot depèn dels indecisos (o de la sort). Sigui com sigui, s'ha vist que el tema català té una importància majúscula, tant que fins i tot han anat a explicar faules al president Obama. Que des de la Casa Blanca s'hagi parlat d'unificació i no d'unió, però, demostra que saben calibrar bé les paraules: pressuposen la nostra independència o llibertat d'elecció (còmodament confederal, pel seu gust). El que ens hi juguem és fonamental. La Catalunya de veritat pot començar diumenge, amb la feliç obertura dels col·legis electorals.