L'alba de la independència

Per fi, ha arribat l'hora. Diumenge és el dia. I les primeres hores del matí de dilluns ens dibuixaran, clara i neta, l'alba de la independència.

Com hem arribat fins aquí? Què ha fet possible que el poble de Catalunya decideixi emprendre el seu camí en llibertat, al costat de tots els altres pobles del món? Els darrers anys hem viscut una mobilització ciutadana sense precedents. El somriure de l'esperança és contagiós. Gent de tot arreu, de totes les edats, s'han ajuntat per treballar, com fos, en el que fos, amb l'objectiu d'anar proporcionant arguments i d'anar debatent sobre quin podria ser el millor per al futur dels nostres fills i de tots nosaltres.

Sense aquesta concepció d'una ciutadania que va dir prou, que va anar desconnectant-se i que ha estat capaç de superar totes les adversitats i totes les enèsimes campanyes de la por i les amenaces, avui no seríem aquí.

També és igualment cert que els partits i líders polítics han assumit com a pròpies aquestes reivindicacions, mantenint la pugna –duríssima– amb l'Estat i fent front als compromisos adquirits. Al davant de les institucions de la terra, i a l'oposició, hem tingut dones i homes amb coratge i disposats a donar-ho tot, a jugar-s'ho tot, per a aconseguir-ho. Certament, a aquests dos grans baluards del procés, s'hi ha sumat una conjunció de factors: l'agonia i decadència del catalanisme polític pactista tradicional, un catalanisme del segle XIX absolutament incapaç de donar resposta als reptes d'una societat del segle XXI; l'amenaça creixent de la inevitable residualitat si Catalunya no disposa de la plena sobirania sobre els recursos que genera; la transversalitat i centralitat del moviment independentista; l'abandonament d'un cert independentisme sentimental, per a aferrar-se a la fredor dels arguments i les dades; i, finalment, la tranquil·litzadora sensació que no només podem fer-ho, sinó que podem fer-ho molt bé. Avançar amb seguretat i confiança és la millor manera de fer el cim.

En definitiva, i en una paraula, hem arribat fins aquí perquè la independència de Catalunya avui és un projecte creïble. I aquest és el motiu pel qual tinc la plena confiança d'una gran victòria independentista el 27-S.

Diumenge serà un dia d'il·lusions i d'emocions. Jo suggereixo d'anar a votar amb tota la família, o amb els amics, que es vegi l'alegria que tenim, l'esperança que ens mou. Per fi la revolució dels somriures pot enviar l'anhelat mandat democràtic del futur en llibertat que volem per a Catalunya. I aquest resultat ho canviarà tot. Res no tornarà a ser igual, ni nosaltres mateixos.

El passat 11 de setembre, a la Meridiana, en un dels honors més grans de la meva vida, vaig poder adreçar-me en nom d'Òmnium Cultural a tots els manifestants. Acabo amb les mateixes paraules que aleshores: “Vull adreçar-me als futurs diputats i diputades del darrer Parlament de la Catalunya autònoma. Els demano que siguin els nostres ulls i la nostra veu, la nostra il·lusió i la nostra força. Quan solemnement declarin l'inici del procés d'independència, allà serem amb ells. Quan en els moments difícils els calgui el nostre suport, allà serem amb ells. Quan tots junts comencem a treballar en la redacció de la Constitució catalana, saben que comptaran amb nosaltres. Perquè ells som nosaltres. Que s'enduguin amb ells el nostre somriure, l'alegria de tot un poble que construeix el seu futur. I que s'emparin en els valors que han fet gran la nostra terra: la voluntat de viure lliures, de viure dignes, de viure fidels a un país. Amigues i amics, com diu la lletra del Cant de la senyera, “llum als ulls i força al braç”. Ara és l'hora, sí, a córrer com el vent i a vèncer l'impossible. Propera parada: república catalana”.