Escons i vots
No sé si diumenge votarem o ja s'haurà acabat el món tal com pronostiquen les plagues que ens amenacen aquests dies: fora de la UE i de l'euro, corralito, empreses i bancs que marxen, impagament de les pensions, retrocés econòmic, suspensió de l'autonomia, apel·lacions subliminars a una intervenció de l'exèrcit, enfrontaments i divisió social, catalans vagant per l'espai sideral o confinats a l'illa de Robinson...
El vot és lliure i cadascú vota l'opció que li sembla més convenient o que millor encaixa amb les seves conviccions polítiques. En aquest sentit totes les opcions són legítimes i tenen el mateix dret a explicar els seus arguments i els seus programes. Qüestió molt diferent és aprofitar la incertesa i els dubtes dels convocats a les urnes per llançar missatges apocalíptics que no han estat contrastats i que s'utilitzen per atemorir els ciutadans perquè no votin determinades opcions. Ací hem deixat el camp de la propaganda electoral per entrar en el de les amenaces i les polítiques de la por. I resulta obscè i immoral fer apel·lacions a la pèrdua de les pensions, de la feina (hi ha empreses que han anunciat als seus treballadors la intenció de marxar de Catalunya si es produeix la independència), de la ciutadania europea (per cert, en una entrevista d'aquest dimarts Mariano Rajoy va demostrar que això de la ciutadania europea no sap ben bé què és ni com s'assoleix o es perd).
És clar que el procés endegat a Catalunya està ple d'incerteses. No podia ser d'una altra manera, ja que es tracta d'un procés nou, amb pocs antecedents (Quebec, Escòcia) i en tot cas produïts en contextos democràtics molt més avançats i madurs. Un procés que, des de la més estricta radicalitat democràtica, pretén aprofundir en allò que, en un context històric i polític molt diferent, ja proclamava el 4 de juliol de 1776 la declaració d'independència dels EUA: “Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre [...] el just respecte a l'opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l'impulsen a la separació [...] Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats [...] de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret [...] a la llibertat [...] Que per garantir aquests drets s'institueixen els governs [...], els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats. Que quan s'esdevingui que qualsevol forma de govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el dret del poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis.” Ras i curt, la decisió dels ciutadans és la base dels principis democràtics.
De fet, el que es ventila diumenge és força simple i, en una democràcia avançada, s'hauria resolt de la forma més directa i democràtica possible, mitjançant un referèndum acordat. S'ha fet tot el possible per dur a terme el referèndum, però ha estat com picar de cap contra un mur. Sempre el no per resposta acompanyat de la utilització partidista del text constitucional per amenaçar amb responsabilitats legals qualsevol nou pas.
I, malgrat tot, no s'ha trencat la convivència ni ha perillat la cohesió social del país. Ha estat la primera gran victòria del 27-S. La segona és que fins i tot aquells que ho negaven donen avui un caràcter plebiscitari a les eleccions de diumenge, mentre persisteix una majoria d'entre el 70 o el 80% de ciutadans que són partidaris de decidir el futur de Catalunya mitjançant una consulta. En definitiva, per esvair tota mena de dubtes i tergiversacions dels resultats, diumenge cal una participació massiva i una victòria clara en escons i en vots.
