‘Rojigualda' o estelada?
o dependència
Els moments més decisius, les grans hores dels pobles, simplifiquen els interrogants i deixen en dues les respostes possibles, per més transcendentals que en siguin els problemes i també les possibles solucions.
A l'hora de la veritat, tot queda reduït a dues posicions antagòniques, blanc o negre, perquè ja s'ha esgotat la credibilitat d'un ventall més ampli d'opcions. Durant les moltes dècades que fa que estem debatent sobre el nostre futur més convenient, s'han sentit veus distintes amb plantejaments diversos, fins i tot algunes que han evitat de prendre una posició clara i han navegat per l'oceà de l'ambigüitat, insistint en aspectes que no són propietat de ningú sinó de tothom, com ara la necessitat de diàleg, de negociació, el seny, etc. Sempre és més fàcil de situar-se davant la realitat com un simple espectador, mirant l'escenari a veure què hi passa. Però quan un forma part d'un poble i és aquest poble el que surt en escena, és impossible que ningú pugui adoptar una actitud d'indiferència o, menys encara, de neutralitat. Perquè no hi pot haver neutralitat quan allò que està en joc és el futur de tot un poble.
Al final, l'arc de sant Martí més virolat acaba reduint-se a només dos colors: independència o dependència, llibertat o servitud, victòria o derrota. Ara ja no existeix un terme mitjà que, de fet, tampoc no ha existit mai al llarg de la història. Hem perdut massa anys intentant una cosa impossible: que una comunitat nacional com la catalana pogués encaixar en un estat uniforme, on només hi ha espai per a una sola nació, una llengua, una cultura, una bandera, una selecció. Coneixem ja totes les combinacions possibles de govern a Espanya, totes amb president escollit també per diputats catalans, totes han fracassat i cap partit espanyol no defensa cap canvi. L'únic que no hem provat encara és allò que ara es planteja: la possibilitat d'agafar el futur amb les nostres mans, posar fi a la dependència d'Espanya i iniciar la nostra vida col·lectiva com a poble lliure. I és, justament, allò que mai no hem fet, el que ara se'ns vol impedir.
Volem ser independents per dignitat, per fer una pàtria digna i lliure, amb educació, sanitat, habitatge, transport, feina i
sous que siguin també dignes per a tothom i no només per a uns quants, en una terra neta i una justícia justa que castigui els corruptes. Volem ser independents per garantir una vida plena i normal en la nostra llengua i cultura nacionals, en un país creatiu i modern que continuï fent aportacions a la ciència i l'art universals. Independents per tenir un empresariat dinàmic i emprenedor que s'esforci, realment, per al foment del treball nacional i el progrés general, amb treballadors preparats i responsables. Aspirem a un model de convivència exemplar, en un país acollidor i inclusiu, lluny de posicions etnicistes. Volem perdre de vista els Felipes, els Marianos, els Alfonsos, els Bonos i els malos, tots els que encara no han demanat perdó per l'assassinat de Companys. Volem la independència de Catalunya com a primera part d'un somni nacional: uns Països Catalans units per la cultura, la llibertat i la sobirania.
Fa 76 anys, de l'exili estant, Rovira i Virgili escrivia: “No sabem en quina hora ni en quines circumstàncies l'ocasió trucarà a la porta de Catalunya. El nostre deure –que hem de complir per merèixer el nostre dret– és d'estar preparats per a l'instant en què el truc esperat ressoni.” I l'antropòleg Manuel Delgado, assegurava, recentment, que al final la tria seria entre rojigualda o estelada. Doncs bé, el moment ja ha arribat i hem de demostrar que estem preparats per fer-hi front. La rojigualda, ahir i avui, ja sabem què significa i què representa, perquè l'hem patida i la patim. És el passat a superar. I també sabem tot el que pot arribar a representar l'estelada, com a símbol d'un futur millor. Per això triarem, com Macià el 1931, “amb el cor obert a totes les esperances”.