Cal un canvi profund
pot entreveure és
una reforma a fons
de la Constitució en
un termini no gaire llarg
Les eleccions d'avui obren un nou panorama en la política catalana i espanyola. Són autonòmiques però se'ls vol donar caràcter plebiscitari tot i que no tots els vots tindran el mateix valor. El fet és que avui al vespre, independentment dels resultats que surtin de les urnes, s'obrirà una nova etapa en la política catalana i en les relacions institucionals entre Espanya i Catalunya.
Un cop més, Catalunya forçarà un canvi en la política espanyola tal com ha estat palès en els últims cent anys. Això no vol dir que els catalans hagin sortit més enfortits de les confrontacions amb Espanya. Aquest cop, però, la situació és diferent. No es tracta de seguir els paràmetres històrics del catalanisme polític que consistien, bàsicament, a reclamar més autogovern per a Catalunya i participar activament en la modernització d'Espanya.
Aquesta trajectòria ha canviat. Una part important del catalanisme polític ha decidit tirar pel dret i plantejar als catalans si estan d'acord a obrir un procés que ens porti a la independència en els pròxims divuit mesos al marge que el govern de Madrid i l'Estat en el seu conjunt hi estiguin o no d'acord. Aquesta és la qüestió que avui respondran les urnes.
Si la candidatura híbrida de Junts pel Sí obté majoria absoluta, a partir de demà es donarien els primers senyals que el nou govern iniciaria el procés tal com està determinat en el darrer full de ruta. El que caldrà fer en primer lloc és la constitució del nou Parlament i que el president o la presidenta de la Cambra cridi el diputat de la llista que pugui formar govern en una primera o segona votació.
Un resultat majoritari de la llista
presidida per Raül Romeva faria que es complissin els pactes implícits entre CDC, ERC, l'ANC, Òmnium i altres personalitats de la candidatura i que es designés Artur Mas com a candidat a presidir la Generalitat.
Si la majoria de Junts pel Sí és insuficient i necessita el suport de la CUP, la situació canvia substancialment. No tant perquè les dues llistes no vagin en la direcció de la independència de Catalunya sinó perquè no coincideixen ni en el calendari ni en la persona que hauria de presidir la Generalitat. Aquesta és una possibilitat que no cal descartar i que requerirà feixugues converses i negociacions entre els clarament partidaris de la independència.
La possibilitat que l'independentisme no guanyi majoritàriament obre unes perspectives molt diferents que, en tot cas, farien força difícil la formació d'un govern estable i l'elecció del nou president de la Generalitat. Els partits que no opten per la independència són massa heterogenis per posar-se d'acord per als pròxims quatre anys.
Però caldrà tenir en compte també a partir de demà que el proper president de la Generalitat haurà d'establir algun tipus de relacions amb el govern Rajoy i amb el que el vingui després de les eleccions generals del mes de novembre. Catalunya no serà acceptada com un nou estat d'avui per demà per la Unió europea i tampoc per la comunitat internacional. La política de Rajoy sobre el conflicte plantejat pel govern de Catalunya s'ha refugiat en un silenci constant, en una mena de paret que tornava totes les pilotes llançades des de la Generalitat i que ha consistit fins ara a donar cops de Constitució i de lleis sense buscar ocasions per asseure's i parlar del problema.
Em sembla que aquesta resposta legal i quietista no pot continuar. Les lleis s'han de complir, naturalment, però també es poden canviar o bé trobar dreceres interpretatives que permetin arribar a acords mutus i estables. Veig difícil, per no dir impossible, que la desconnexió amb Espanya es pugui fer sense un pacte amb l'Estat. En tot cas, veig innecessari accelerar el procés si no es té ben lligat el suport europeu i internacional, que fins ara no hi ha mostrat cap entusiasme.
Potser els interlocutors han de canviar per tal de trobar un espai de negociacions que permeti evitar una confrontació que seria perjudicial per a Catalunya i també per a Espanya. Cal esperar, però, els resultats de les urnes aquesta nit per veure de quina força disposen els partidaris de la independència i els contraris a la secessió.
En tot cas, el que sí que es pot entreveure és una reforma a fons de la Constitució en un termini no gaire llarg. Una Constitució que ha quedat encotillada per les transformacions socials, polítiques i econòmiques que s'han produït en els darrers anys. Cal un canvi de gran profunditat. I penso que Catalunya hi ha de participar, tant si vol assolir la independència com si aspira a un reconeixement just i equitatiu que blindi la llengua, la cultura i el pacte fiscal.