Quasi

Sé que ara toca mostrar eufòria, inflar el pit i concentrar-nos en els resultats en escons. Però jo no puc evitar sentir-me decebuda. I és que són faves comptades: calia la meitat més un, i estem lluny d'aquest resultat. Sentirem fins a l'extenuació que ens diuen “ha ganado el no”, cosa falsa. El president Mas ha repetit moltes vegades que aquestes eleccions seran plebiscitàries si la gent ho vol. La gent no ho ha volgut. Cal, doncs, un referèndum. Les lleis que presenti al Parlament Junts pel Sí, sovint sumant-hi els vots de la CUP, s'aprovaran amb comoditat i serà una manera fàcil de governar, però no tenim els arguments que hauríem de tenir per proclamar la República Catalana. Hi ha països que sí, que ho han resolt al Parlament, com és el cas de Kosovo, però no és el nostre cas, amb un Estat hostil i una Europa pusil·lànime.

També em preocupa l'ascens de Ciutadans, tot i que era previsible. Perquè vol dir que hi ha massa social que prioritza Espanya a Catalunya. Ho hem d'acceptar, ho hem d'analitzar i n'hem de trobar la sortida. Els que volem sortir d'Espanya ara ho tenim més complicat.

El referèndum fa falta, perquè, amb l'excepció de Ciutadans i el PP, hi ha independentistes a les altres formacions polítiques. I com que, vistos els resultats a Catalunya, hem de preveure un retrocés del PP a Espanya, ho hauríem de pactar amb els socialistes, que ni tan sols s'ho plantejaran. Ja veurem.

La part positiva: que la represàlia de Madrid queda diluïda. Que no hem d'amagar-nos al soterrani cada cop que sentim el soroll d'un avió, i perdoneu la broma.

I encara queda pendent qui serà el proper president de la Generalitat.

Molts interrogants, molta feina a fer, i una certa desmoralització que es produirà de mica en mica. Això sí: hem fet un paper brillant, com mai en cap altra època de la història, tot i l'embat immoral i brut de què hem estat víctimes. Tanmateix, ara per ara, i com diem al País Valencià, de ferment ni un gra. Ai.