El deure d'acollida

El proppassat set de setembre, el Consell Assessor de la Diversitat Religiosa que tinc el goig de presidir va presentar el tercer document que ha realitzat i que té com a títol Acollir el foraster. L'hospitalitat com a deure i actitud espiritual.

En aquest document explorem un valor comú a les grans tradicions religioses que tenen vida a Catalunya: el valor de l'acollida. Massa sovint centrem la mirada en les particularitats i en les diferències entre les confessions i en allò que les fa radicalment distintes, però estranyament fixem l'atenció en aquelles intuïcions comunes, en aquells valors que es defensen als seus textos sagrats més enllà de les organitzacions i de les estructures institucionals.

Cada tradició religiosa i espiritual és un món i seria un error dissoldre aquesta riquesa inherent a cada confessió en un tot amorf, però seria igualment insensat no entreveure els horitzons que comparteixen i els valors que proposen a les societats seculars. El deure d'acollir el foraster, d'oferir-li un marc perquè pugui ser atès dignament és una exigència que deriva del credo de les tradicions religioses bíbliques i també de les grans tradicions espirituals que provenen de l'extrem orient, de l'hinduisme, del budisme, del taoisme i del confucianisme.

L'hospitalitat consisteix a acollir l'altre, a oferir-li un marc idoni per pal·liar la seva vulnerabilitat, de l'ordre que sigui, i potenciar la seva autonomia. En aquesta crisi de refugiats i d'immigrants, que viu Europa des de fa temps, exercir el deure d'hospitalitat és més urgent i necessari que mai. Europa s'hi juga la seva credibilitat; la seva essència. Amb tot, l'acollida planteja una sèrie de dificultats que no es poden amagar. No es tracta, solament, d'oferir un sostre, un llit i un plat; es tracta d'acollir en el sentit integral del terme.

Cal resoldre les necessitats bàsiques de les persones que arriben, però a la vegada cal oferir la possibilitat que puguin desenvolupar-se laboralment i aportar la seva riquesa al nostre país. Les imatges que vam veure a través dels mitjans de comunicació de masses van colpir la consciència de molts ciutadans que es van oferir a acollir a casa seva famílies de refugiats. És un gest que honora la ciutadania. L'acolliment, però, ha de tenir una qualitat, ha de ser just i no discriminatori i ha de tenir uns objectius clars.

Les possibilitats d'acollir no són il·limitades. Cal, doncs, distribuir amb justícia i oferir una qualitat en l'acollida. L'acollida emocional, basada en un impacte al cor, ha de deixar lloc a l'acollida organitzada, racionalment planificada a través de les institucions de l'administració i de les organitzacions no governamentals, que tenen l'experiència i la solvència per fer-ho adequadament. No s'hi val, solament, la bona voluntat.

Les tradicions religioses ens exhorten a tractar el foraster com un germà, com algú proper, com un subjecte de drets que mereix una atenció respectuosa. Aquest imperatiu humanitari també està en el cor de les persones no creients i en el conjunt de la societat en general, però cal contemplar, que, simultàniament a aquesta exigència, també hi ha latent, en la nostra societat, la por, els prejudicis, la ignorància, la xenofòbia i la discriminació.

L'acollida és ètica quan és incondicional i justa, quan no distingeix els éssers humans en virtut del color de la pell, del seu origen o del país d'origen. Els ciutadans hem de conèixer el cost d'aquesta acollida i, a la vegada, hem d'assumir els trastorns que pot provocar en els serveis públics, serveis que ja s'han vist greument afectats per la crisi econòmica i financera.