Equidistància?

A vegades l'equidistància, la neutralitat, és impossible; un exemple contundent ho fa veure: és possible l'equidistància entre la violada i el violador? En podríem trobar més: entre l'avi/nen abandonat i maltractat, i el fill/pare que l'abandona i el maltracta? Etc. D'una banda, part dels actors polítics presumeixen –i aquest il·lusionisme s'ha comprovat inútil– d'equidistància: la tercera via, els “federalistes”, el referèndum permès per Espanya. De l'altra llegim o sentim observadors primmirats i lúcids analistes que malden per situar-se en l'equidistància entre la política espanyola i la catalana. I com ahir i demà, avui aquests equidistants s'han instal·lat en “han guanyat en diputats però no en vots” o “han guanyat les eleccions autonòmiques però han perdut el plebiscit”. Saben que en aquest resultat hi ha incidit la política espanyola, pràcticament sense fissures, i la política catalana, que és diversa: comprèn des de les delegacions espanyoles fins a les pròpies; llavors, en una brega tan desigual, s'hi val jugar a l'equidistància? La propaganda política de l'opció espanyola, sucursals catalanes incloses, ha usat al seu servei la diplomàcia per suplicar de forma vergonyant a mandataris estrangers que es manifestessin (qui sap a canvi de què); això versus els intents de fer-se conèixer una “regió autònoma” que ha hagut de treballar fora muralla. Benvolguts equidistants: honestament, podem aplicar-hi les mateixes diòptries? L'opció unionista s'ha servit matusserament d'alts dirigents d'empreses públiques o privades i de bancs que, en part petita o grossa, depenen d'aquest Estat per desqualificar els altres; i aquests altres, que també paguen el sou i coses pitjors a aquells lacais, amb què han comptat que equilibri decentment la disputa “democràtica”? Forçar que et facin costat el Tribunal Constitucional (de tots), el quefe del Banc d'Espanya (de tots)...; mentir cínicament sobre l'adoctrinament coreà del nord dels ciutadans catalans quan a Catalunya s'han presentat set opcions a les eleccions; enganyar desvergonyidament sobre el control de TV3 i Catalunya Ràdio, als quals els representats espanyolistes sempre han accedit, quan els mitjans espanyols que irrompen a Catalunya són més del triple i mai no han convidat cap opció que no fos de la seva corda; sentir que els més alts representants públics espanyols han tractat de nazis els qui no els han replicat ni cul d'olla; la por; les amenaces... possibiliten l'equidistància?