Dos colors per a un sí

othom es deu haver adonat que dues de les llistes que concorren a les eleccions al Parlament de Catalunya d'aquest 27 de setembre tenen, al seu nom, la paraula “Sí”. Paraula positiva entre totes les paraules, se li poden associar, de manera espontània, moltes virtuts: generositat, dinamisme, serenitat, inclusió, etcètera. Ara, segons el context també pot tenir molts matisos, i fins i tot diferències. Així, el sí de Junts pel Sí i el sí de Catalunya Sí que es Pot, no signifiquen ben bé la mateixa cosa.

En el cas de Junts pel Sí, aquest sí remet clarament a la implacable dicotomia sí/no d'un referèndum. És el sí a la independència, és el sí a una llista per manca de consulta vinculant. Si retornem a la doble pregunta del 9 de novembre passat, aquest sí correspon molt exactament a la segona pregunta, la més determinant: “Vol que aquest Estat siguin independent?” És un sí inequívoc i unilateral, un sí que marca una línia entre el que hi havia abans i el que pot venir després. Per això mateix pot crear vertigen i frenar indecisos o, al contrari, atreure'ls poderosament.

El sí de Catalunya Sí que es Pot és un sí molt més obert, també més indeterminat atès que no precisa l'abast real d'aquesta paraula. És, doncs, un sí que potser respon a la primera de les preguntes del 9 de novembre: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?”, però deixa sense resposta evident la segona pregunta. Diria que el principal atractiu i a l'encop el principal defecte del nom Catalunya Sí que es Pot és justament de ser tan obert que, si bé permet somiar-ho tot, fa més difícil concretar res. És clar que és una clara referència al Yes we can de Barack Obama, un eslògan d'una enorme potència però amb efecte bumerang: la decepció i el ressentiment són, en el cas del president dels Estats Units, proporcionals a l'esperança que va suscitar.

Més enllà d'Obama, però, el nom Catalunya Sí que es Pot ve carregat de lluites per la justícia social i d'utopies necessàries. Reflecteix l'esperit de generositat d'aquells que volen encarnar-lo. Té, però, l'inconvenient major de deixar un espai massa obert a totes les interpretacions. Una mica com el magnífic “Tot està per fer i tot és possible” de Miquel Martí i Pol. Però el poeta de Roda de Ter mai no va pretendre que els seus versos fossin un programa electoral. El pas dels anys sol ensenyar que si somiar un món millor pot ser un deure individual i col·lectiu, pretendre aconseguir-ho tot és impossible. Com a mínim, cal escollir entre diferents causes; ningú no pot lluitar per tot. Si Catalunya Sí que es Pot és un nom que pot prometre-ho tot, significa, mecànicament, que no ho podrà complir tot i que, doncs, pot generar frustracions. I si no ho pot complir tot, si implica escollir, significa que aquest nom no és complet, que necessita, per fer-se realitat, una altra paraula, homònima del sí afirmatiu: el si condicional, al qual cal afegir punts suspensius. Catalunya Sí que es Pot Si...

I és aquí on de debò els dos sí d'aquestes eleccions divergeixen, tot i l'inqüestionable i sincer desig de progrés col·lectiu que intenten simbolitzar totes dues llistes.

Així, en la qüestió fonamental d'un referèndum legal vinculant sobre la independència de Catalunya, el programa electoral de Catalunya Sí que es Pot deixa ben clar que el nom real d'aquesta llista hauria de ser: Catalunya Sí que es Pot Si Madrid ho Autoritza. Però Madrid no ho farà mai, ni amb l'actual Congrés dels Diputats ni amb el següent, com ho saben tots els catalans que des de fa tants anys han hagut d'aprendre a viure i a malviure amb la paraula no disparada dia i nit des d'Espanya.

T