‘Finezza' a La Caixa
Tots necessitem La Caixa propera i amatent al pols, al batec del país. També, tota mena
de banca pròpia,
la que té la sensibilitat per poder arriscar
En aquests moments a CaixaBank li convé un dirigent amb finezza. Isidre Fainé no ha estat prou intel·ligent; li ha mancat fermesa, criteri i sensibilitat. No ha entès, no ha fet seva la idea que calia mantenir un equilibri personal, social i polític ferm per resistir les pressions del govern de l'Estat, dels poders fàctics. El Banc Sabadell amb un comunicat ha sabut rectificar l'errada que inicialment va fer. En participar Isidre Fainé del xantatge de la por juntament amb altres bancs i caixes que van amenaçar d'anar-se'n si Catalunya seguia el camí de la independència, i no rectificar, s'ha exclòs èticament de poder dirigir la màxima institució econòmica del país, en què milions de persones tenen dipositats els seus diners. Com pot dirigir a bon port una institució tan estimada pel conjunt de la gent, que hom veu com a pròpia, de casa, quasi de família, una persona que amb els diners de la gent, que no són seus, ha fet política partidista?
Catalunya necessita institucions financeres fortes, que tinguin les antenes i els recursos posats en els àmbits català, espanyol i internacional. La Caixa es va constituir el 1904 amb la voluntat de ser un clar instrument per aconseguir que les classes més desafavorides poguessin disposar de certa autonomia i seguretat. Nascuda per fer front a les necessitats de la gent, és una institució que al llarg de la seva trajectòria s'ha sabut adaptar a la mentalitat del país, i fins i tot en plena revolució i guerra civil va complir quan cap altra entitat bancària ho va fer. Milers de nens i nenes han tingut una llibreta d'estalvis amb un pessic de diners que els seus pares posaven a nom seu per educar el sentit d'estalvi i mesura del que costa guanyar diners i tenir seny de saber-ne fer un bon ús.
EN EL PLA personal, la Caixa ha estat l'única institució financera de la meva vida, des de petit amb una llibreta d'estalvi que els meus pares em van obrir amb 25 pessetes, fins a la beca que per manca de recursos familiars em van concedir per poder estudiar com a intern en un col·legi de Lleida. Això sí, amb un deure: sempre havia de treure una mitjana de notable en el conjunt de les notes. El primer sou, la llibreta del salari, els carnets del Barça, hipoteques o crèdits, tot. La Caixa de sempre ha format part de la meva vida. A tot arreu defenso que Catalunya necessita institucions pròpies per no dependre d'un capital aliè espanyol que juga la carta d'un estat que ens és contrari. Quan La Caixa es va fer tan poderosa em vaig sentir orgullós del seu potencial econòmic.
Josep Vilarasau va dur la
institució
a uns nivells òptims, trampejant amb Samaranch, un exfranquista esdevingut neonat demòcrata, amb el rei abdicat o amb Jordi Pujol. Va superar errades i va tenir nas per donar resposta a fets emblemàtics del país sortint a rescatar-lo en fets molt importants per a milions de persones. No es va ser just amb ell; una llei exprés el va apartar de la direcció per deixar-lo com a president d'honor. La típica jugada bruta espanyola feta a casa nostra: t'ascendeixen perquè no puguis manar més.
Catalunya ha iniciat el camí a la independència avalada amb la força de la democràcia i el pes dels vots. Tots necessitem La Caixa propera i amatent al pols, al batec del país. També, tota mena de banca pròpia, la que té la sensibilitat per poder arriscar en llocs on altres bancs no ho faran. Oberts, però, a tota mena de bancs que vulguin invertir i guanyar diners; al cap i a la fi l'objectiu dels bancs és això, fer negoci, no fer política. A CaixaBanc hi ha un munt de bons professionals, cal una direcció lúcida, d'excel·lència, que convisqui amb la Catalunya encaminada a ser un nou estat d'Europa. El temps de Fainé s'acaba; ho ha fet ell mateix.
