Els enterradors

L'actitud de la CUP és del tot coherent. La CUP no és un partit convencional. És una organització assembleària, de base total, revolucionària. No fan “campanya electoral”. Aprofiten les campanyes per expressar el que pensen, per mostrar-se tal com són. No tenen estratègies puntuals per després poder-se'n desdir. No enganyen, tampoc. Ni s'enganyen. Ahir deien blanc, avui diuen blanc i demà diran blanc. Això sí que és “nova política”. Una actitud tan sincera i coherent té avantatges, molts, i algun defecte important també. No deixa lloc per al marge, per exemple. Per a la reconsideració sensata. La CUP no entén la política com un mercat convencional en què demanes tres per un conill i després estàs disposat a rebaixar-lo fins a dos. Ni com un campament de parades en què en demanes tres i acabes regalant el conill a canvi de pispar la cartera al client. La CUP ha dit ara i sempre no a Artur Mas i ha posat també sobre la taula la pròpia fe. La convicció que la “ruptura nacional” ha de ser igualment i alhora “social”. Això, i el seu vot decisiu al Parlament, els ha posat al centre de l'atenció obsessiva espanyola. Els diaris de Madrid proclamen que no votaran Mas i brinden amb sidra El Gaitero a la salut de la CUP. Fins i tot el Telediario els dedica una atenció preferent, curiosa i entusiasta. El vell jacobí Joaquín Leguina resumia ahir la jugada amb una sentència exemplar: “Els de la CUP poden ser els enterradors de Mas. Que Déu els ho pagui.” I a vostè la sinceritat, embalsamador.