Resiliència

Dono per fet que la responsabilitat de les forces que han aconseguit els 72 diputats i el 53% dels vots favorables al sí, d'aquells que es van pronunciar pel sí o el no, trobaran la fórmula de donar suport al president que haurà de liderar un govern de la màxima concentració.

Dono per fet que en aquest govern no repetiran persones que puguin tenir cap punt feble per les seves presumptes pràctiques clientelars. Dono per fet que el programa d'aquest govern serà d'una alta sensibilitat social i d'una continuada pedagogia sobre les conseqüències socials de l'acció de l'Estat contra Catalunya.

Amb tots aquests pressupòsits acomplerts abordem amb il·lusió una de les batalles més decisives en la construcció de la República Catalana. L'Estat espanyol ha triat armes en el duel: les amenaces i falsedats divulgades a través dels mitjans de comunicació i la politització de la justícia. I és en aquests dos plans que cal actuar.

El 27-S ens ha proporcionat un mapa del tresor. Ha fet aflorar la suposada majoria silenciosa i, ara mateix, sabem amb exactitud en quins barris, blocs de cases, meses electorals, predomina encara l'animadversió o el dubte sobre el procés d'independència. Crec que l'ANC i Òmnium farien bé de donar el màxim suport a l'associació Súmate –victorejada en tots els grans mítings de Junts pel Sí– per multiplicar les seves accions formatives i

informatives en aquests llocs. Crec que les entitats i els partits independentistes han de fer una profunda reflexió sobre l'espai comunicacional català en les àrees metropolitanes i donar suport a iniciatives serioses que vulguin oferir informació crítica en castellà, però que no estigui segrestada per l'unionisme. La previsible entrada al govern de Madrid de Ciutadans al desembre, o el seu suport necessari al govern que hi hagi, canviaran les possibilitats dialèctiques. I ens podem trobar amb uns Ciutadans liderant a Catalunya la rebentada del govern amb demagògia antiretallades, mentre que a Madrid donen suport a qui té la clau per provocar-les.

En segon lloc, l'opció de Rajoy i la casta de polititzar la justícia els pot provocar dos efectes bumerang, dels quals no crec que siguin conscients. El primer és que la maquinària de la justícia, malgrat el control que n'exerceix l'executiu, té un calendari propi, molt rígid, i una dinàmica que, un cop engegada, no es pot aturar. Llavors, si en algun moment de lucidesa, o simplement perquè el procés d'emancipació els porti a un atzucac, la casta dirigent vol reaccionar amb flexibilitat obrint un diàleg polític, no podrà fer-ho. Els dirigents espanyols acabaran presoners de la seva arma.

Per altra part, l'arma de la llei polititzada, aplicada a una població de dos milions d'habitants que ja han exercit en una ocasió la desobediència civil massiva, dels quals uns 500.000 estan articulats de manera militant ja que s'han inscrit en manifestacions de ruptura, pot provocar que a Rajoy li surti el tret per la culata. La societat civil catalana –l'autèntica, i no l'entitat refugi de feixistes finançada pel capitalisme del BOE– determinarà unes dianes clares de desobediència civil, en connivència amb el govern de transició. I llavors el pes de la justícia caurà massivament sobre milers de ciutadans que estarem disposats a assumir aquest sacrifici per la causa de la justícia i la llibertat. I passaran dues coses: la primera, que hi haurà un ampli moviment de solidaritat amb les víctimes –com ara mateix ja passa per la simple imputació de Mas– que abocarà cap al camp independentista tots els demòcrates; la segona, quan un sistema judicial polititzat aplica massivament el pes de la llei, provoca la seva deslegitimació i que aquest acabi petant.

Preparin-se, doncs, per a la nova etapa amb grans dosis de resiliència.