Els set savis
Les ximpleries que ja hem hagut de sentir tot just una setmana després de les eleccions en boca de tota mena d'individus que tenen o tindran oportunitat de remenar les cireres, són de l'alçada d'un campanar. Vivim en una època en la qual la informació i les oportunitats de ser una persona cultivada són a l'abast de tothom. No només podem aprendre conceptes, sinó també actituds i maneres que ens condueixin a no fer el ridícul en públic, a ésser persones rectes i amb un mínim de coneixement. Hi ha molta gent amb carrera, cert, però, com més estudis, més estúpids semblen. Alguns dels que ocuparan escons futurs són d'aquest estil, almenys pel que sentim quan parlen pels mitjans de comunicació. Per tant, és obvi que tot allò après no ha fet cap profit. Ni per formació universitària ni per l'experiència quotidiana. Malgrat esforços lloables, queda clar que molts mestres i pares han abandonat llurs responsabilitats primigènies i, en nom d'una falsa igualtat i de creure que l'estudiant ja té prou criteri, s'han creat un seguit de monstres alfabetitzats, plens de fum, carregats de raons banals i completament ignorants.
Quan tots els sistemes fallen cal retornar a les fonts. De vegades, les frases més simples, la idea més directa, les dites sapiencials de l'antigor, poden ser de gran ajut a aquells que ens han de representar i també, a tothom en general. Anem a raure a les màximes dels famosos set savis de Grècia que van ser recollides per primera vegada al segle IV abans de la nostra era per Demetri de Falèron, deixeble d'Aristòtil i compilador també de les faules d'Isop. És feina inútil i absurda fer especulacions sobre l'autenticitat i l'autoria de les sentències. Ni tan sols es posen d'acord en qui eren els set savis. Només quatre apareixen a totes les llistes: Soló d'Atenes, Tales de Milet, Biant o Bies de Priene i Pítac de Mitilene. Els altres tres sempre són diferents segons les èpoques i els autors.
El cas és que, de cada un d'ells, els nostres polítics i, la humanitat sencera, en podríem treure un bon profit. De Soló d'Atenes, una sentència: “Mantingues l'honradesa; val més que un jurament.” Una altra que fa molta falta saber: “Aprenent a obeir aprendràs a manar.” I encara: “Si et sembla just que els altres retin comptes, comença per retre'n tu.”De Quiló de Lacedemònia, un molt bon consell: “Que la llengua no et vagi més de pressa que el pensament.” De Tales de Milet, un parell d'apotegmes de pes: “Fes servir la mesura” i “comença per millorar-te tu mateix”. Tot plegat, més difícil del que sembla. De Cleòbul de Lindos: “Sigues amic d'escoltar, no pas de xerrar.” Avui dia passa tot al contrari. De Periandre de Corint, una dita que ja hem fet nostra: “Més val el govern del poble que no pas la tirania.” I dues que ens han de servir en aquests dies: “Mots que són secrets, no els facis públics” i “les dissorts, amaga-les; no donis alegries als enemics”. De Bies de Priene, un aforisme bàsic: “Ni ànima de càntir, ni malànima.” I unes exhortacions que potser abans d'entrar en política alguns haurien d'haver conegut: “La bona memòria s'adquireix amb la pràctica; la precaució, gràcies a l'oportunitat; la noblesa, gràcies al caràcter; la moderació, amb esforç; la persuasió; amb el raonament; la dignitat, amb el silenci; la justícia, gràcies al seny; el valor, gràcies a la gosadia; el poder, amb l'acció, i, gràcies al prestigi, la supremacia.” I finalment, de Pítac de Mitilene: “Cultiva la pietat, l'educació, la temprança, el seny, la veracitat, la lleialtat, l'experiència, la destresa, la companyonia, el bon capteniment, el govern de la casa i l'enginy.” Després de tot això, no cal dir bo i res més. Només esperar que alguna d'aquestes píndoles de saviesa arcaica arribi als nostres dirigents i sàpiguen obrar en conseqüència.
