La Sexta no fa gràcia

A Catalunya hi ha una certa tendència a analitzar els mitjans de Madrid des de la ironia, quan no del sarcasme. Una tradició que es remunta a principis del s. XX, amb les revistes satíriques, i que s'ha anat actualitzant fins arribar al Polònia dels dijous. Les portades de l'ABC, posem per cas, són motiu persistent de broma des de fa ben bé un segle, els mateixos cent anys que el degà de la premsa madrilenya ha dedicat a un anticatalanisme militant i militar.

Ha passat molt de temps i les capçaleres s'han diversificat, alhora que també s'han multiplicat els canals de distribució tant de la informació com de l'opinió i l'anàlisi. Però això, curiosament, no ha obert la interpretació que es fa des d'allà tant de Catalunya com del catalanisme polític. Al contrari, en tot l'espectre ideològic –tret d'algunes excepcions especialment honroses– s'ha obviat el debat per anar a l'atac i, sovint, l'insult. Tertúlia rere tertúlia, article rere article, les raons de l'independentisme són profilàcticament absents. Això afecta la conformació de l'opinió pública espanyola, certament. Però també exclou del debat polític la franja de la població catalana que s'informa exclusivament a través dels mitjans de Madrid, especialment les televisions. En aquest sentit, TVE, Antena 3, Tele 5, Cuatro i la Sexta –entre d'altres– han creat una bombolla informativa que ha escampat la por i la incertesa entre la població més allunyada dels mitjans amb seu a Barcelona. Això explica, per exemple, que un partit purament mediàtic i conservador com Ciutadans hagi aconseguit guanyar en zones tradicionalment vinculades a l'esquerra on ni tan sols hi està implantat.

La paradoxa és que aquesta operació de monolitisme informatiu ha estat camuflada per acusacions constants d'una suposada parcialitat i partidisme dels mitjans públics catalans, com TV3. En definitiva, ells tenen una biga a l'ull... I amb ella ens agredeixen.