Deixeu-nos, deixem-los

Aquests dies toca parlar dels fets que s'esdevenen o dels que esperem que s'esdevinguin d'un minut a l'altre. Estem impacients per comprovar si la majoria sobiranista del Parlament es traduirà en un gabinet estable, per conèixer els capdavanters de la transició i per saber els continguts i la cronologia del programa de govern. És inevitable. Primer perquè som mediterranis, gent d'àgora i de carrer, de tertúlia. I després, perquè el moment que vivim és extraordinari i apassionant; perquè som en un temps d'ebullició carregat de força, de determinació i d'il·lusió i l'intercanvi d'opinions i de sensacions és intrínsec dels col·lectius amb un objectiu compartit i ple de vibracions. I aquest estat d'inquietud és també símptoma de cultura cívica i de responsabilitat social, perquè debatre les qüestions transcendents és propi de civilitat mentre que xerrotejar de les neurosis alienes és símptoma d'embotament.

Felicitem-nos, doncs, de tenir a les nostres converses la marxa del país i el seu futur. Ara bé, cal que això sigui entès com un acte espontani de llibertat i no com una permanent pressió assembleària i ho hauríem d'entendre tant nosaltres com aquells en qui hem delegat la responsabilitat de traslladar a les institucions la voluntat de la majoria. Ells han de comprendre el valor que el pols del país sigui en boca de tots els ciutadans i nosaltres hem d'entendre que, més enllà de fer-ne un exercici intel·lectual, no hem d'esperar que el nostre pensament particular sigui l'únic possible sinó un sol bri del vent. Després que ells van acceptar d'escoltar la veu col·lectiva per unir-se en una suma i després que tots plegats vam votar massivament i vam escollir una majoria que vol construir un nou país, és imprescindible demostrar-nos mútua confiança. Nosaltres, en els que s'asseuen a la taula dels pactes que han de fer possible el que els hem demanat. Ells, en els que els hem portat fins allí i n'estem tan orgullosos que no podem deixar de dir-nos-ho. Deixeu-nos expressar. Deixem-los governar.