Pensament ràpid o lent
es mou més per la fe
i la il·lusió que per la racionalitat i el contrast
És insòlit que un psicòleg guanyi el Nobel d'Economia. Va passar el 2002 amb Daniel Kahneman i no ha tornat a passar. Segons ell, el pensament humà té dos sistemes que conviuen i interaccionen. El Sistema 1 actua de manera ràpida, amb poc control, sense gaire esforç i sovint de manera automàtica. El Sistema 2 actua a través d'activitats fetes amb atenció, és més lent, demana més esforç i s'associa a actuar, elegir i concentrar-se de manera explícita i voluntària.
Quan el Sistema 2 actua i requereix un esforç important, ens torna cecs per realitats que ens passen per davant, no les veiem. El Sistema 1 ens permet captar la realitat encara que l'anàlisi del que ens arriba sigui limitada o nul·la i ens pugui portar a l'error.
L'home és naturalment gandul, el Sistema 2 està la major part del temps desconnectat, per mobilitzar-lo hem de fer un esforç, ens ho hem de proposar. La conseqüència és que la majoria de les percepcions procedents dels sentits vénen a traves del Sistema 1 i estant aquestes les primeres ens deixen sovint una impressió que pot ser durable i que el Sistema 2 amb esforç i temps pot corregir... però no sempre.
El Sistema 1 és la porta d'entrada al nostre pensament, a la nostra consciència. El Sistema 2 està al fons de la nostra ment i no mostra sovint interès en interactuar amb la realitat que ens volta, tret que la nostra voluntat el cridi i el desperti. El Sistema 1 fa contínuament suggeriments al Sistema 2 a través d'impressions, intuïcions i sensacions. Si aquestes impressions són aprovades pel Sistema 2 es tornen creences contrastades o accions voluntàries però és important que aquesta actuació del Sistema 2 hi sigui per fer de filtre en les impressions a través de la racionalitat; si això no passa es poden convertir aquelles en fes, tabús i obsessions.
Un experiment fet a un grup d'estudiants de Harvard i el MIT, de capacitat intel·lectual provada, va permetre conèixer els límits del Sistema 1 i 2. Se'ls va fer una pregunta: una raqueta i una pilota valen 1.10$ i la diferència de preu entre l'una i l'altra és de 1$. Quant valen la raqueta i la pilota? La resposta irreflexiva que va donar el 50% dels estudiants, Sistema 1, va ser: la raqueta val 1$ i la pilota, 0.1$. Fals: la diferència de preu seria 0.9$. La resposta correcta és 0.05$ i 1.05$. La primera resposta és el resultat típic del Sistema1, és el Sistema 2 el que resol el problema en realitat força trivial, però és un fet que la intuïció, l'associació d'idees i la falta de reflexió pot portar a l'error...
Per jutjar una frase
s'ha de començar per creure-la, hem de saber vagament què significaria si fos certa, és llavors quan
podem analitzar-la i arribar a la conclusió
si és certa o falsa. La creença és del domini del Sistema1; l'anàlisi, del Sistema 2. El
Sistema 1, intuïtiu i no reflexiu, pot portar a creure frases que no tenen sentit, que estan buides de contingut però que ens aporten idees que associem a d'altres que tenim a
la memòria. Tot passa de manera difusa i
és només quan hi aportem racionalitat,
Sistema 2, que arribem a acceptar-la com certa o a refusar-la per falsa. El cansament i la sobrecàrrega i l'esforç del nostre Sistema 2 pot fer a voltes que la nostra percepció, i sobretot judici de la realitat, ens porti a l'error, el Sistema 2 actua sempre a través de l'esforç i si no en pot fer per esgotament és fàcil fer-li creure que una idea és certa no sent-ho.
Sortim d'una campanya electoral intensa en què els candidats ens han repetit i repetit fins a l'obsessió missatges més en el nivell del Sistema 1 que no pas en el del 2. Sovint el que s'ha dit eren eslògans, és a dir missatges per ser captats sense ulterior anàlisi... Aquesta era la intenció explícita però no declarada perquè havien de ser-nos “venuts” com a producte de la reflexió i l'anàlisi.
Quan l'experiència política de la democràcia, és a dir de triar i optar entre alternatives contraposades amb llibertat, és escassa, passa en les democràcies joves com la nostra, el ciutadà es mou més per ideologia, per simpatia, que per interès, és a dir més per la fe i la il·lusió que per la racionalitat i el contrast. És per això que hi havia candidats que ballaven i feien servir missatges per moure a la simpatia, a la proximitat i a la complicitat.
La immensa majoria dels missatges sentits en la campanya electoral no anaven a fer pensar l'elector sinó a fer-li sentir emocions, por, esperança i il·lusions. És legítim però no necessàriament ètic, encara que en campanya electoral tot val per guanyar vots...
