L'Assemblea de les Nacions Unides
Com cada any i per setantena vegada, el 28 de setembre es va obrir a Nova York el període ordinari de sessions del teòric òrgan principal de les Nacions Unides. Hi estaven representats els 193 països membres amb veu i vot (un per país) i els dos estats observadors (el Vaticà i Palestina). Teòric perquè les qüestions realment importants –pau i seguretat, ingrés de nous membres, qüestions pressupostàries– requereixen una majoria qualificada dels dos terços de l'assemblea. I teòric, perquè és sempre el Consell de Seguretat qui té la darrera paraula en els temes realment importants: sancions i ús de la força.
Això no obstant, aquest període d'obertura, té la virtut de ser una mena d'aparador on acostumen a comparèixer els principals líders mundials per proclamar els seus discursos de bones intencions o de greuges. És un dels pocs escenaris mundials on fins i tot tenen veu i vot, en igualtat de condicions amb tots els altres països del món, dictadors i règims impresentables. Però fins i tot els més virulents acaben sempre en foc d'encenalls, perquè la decisió última per passar a l'acció correspon als 15 països membres del Consell de Seguretat: 9 de rotatoris i 5 de permanents amb dret a veto, EUA, Rússia –abans URSS–, el Regne Unit, França i la Xina. Això sí, aquests dies d'obertura de l'Assemblea serveixen també per a trobades al més alt nivell entre els principals líders mundials. És l'aparador perfecte per veure junts Obama, Putin, Castro, Merkel, el papa Francesc...
I el que hom observa és que els discursos són una cosa i la realitat –i la gravetat– de la situació internacional, una altra de molt diferent. L'Assemblea ha tingut alguns gestos altament simbòlics, com ara hissar oficialment i per primera vegada la bandera palestina a la seu de l'ONU; l'habitual picabaralla i intercanvi de retrets entre Mahmud Abbas i Benjamin Netanyahu, que també aprofità per denunciar l'acord amb l'Iran; visites il·lustres com la del papa Francesc...
Mentrestant, Putin s'implicava de ple en la guerra de Síria en defensa del règim de Baixar al-Assad, que té també el suport de l'Iran i de Hezbol·là, bombardejant posicions d'Estat Islàmic, però també de les milícies de l'oposició siriana democràtica. I els refugiats expulsats per la guerra seguien arribant per desenes de milers a les fronteres de la UE. L'ACNUR (l'Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats) alerta d'una crisi humanitària sense precedents des de la Segona Guerra Mundial: 60 milions de refugiats. Però, malgrat el crit d'alerta de la seva agència, l'ONU resulta inoperant per respondre al repte. La UE es disposa a rebre'n 120.000 en dos anys, quan en els països veïns de Síria hi ha en aquests moments quatre milions de refugiats, de tal manera que Turquia té un refugiat per cada cinquanta habitants; Jordània, un per cada deu, i el Líban, un per cada quatre! I la guerra segueix, a l'Afganistan –el segon país que aporta més refugiats (prop de dos milions)–, al Iemen, a l'Iraq..., i fins i tot a Europa (Ucraïna).
I, tanmateix, segueix sent profitós que cada any, pel setembre, es reuneixi l'Assemblea General. És bo sentir la hipocresia de les paraules d'alguns líders. Les abraçades falses entre dirigents que es combaten o donen suport a actors diferents i enfrontats a l'Orient Mitjà o a d'altres parts del món. Constatar que ningú dóna veu a les víctimes dels conflictes oblidats de l'Àfrica (el dels Grans Llacs, per
exemple, amb 2,5 milions de víctimes). En definitiva, convé aquesta foguera de les vanitats anual per ser conscients de les limitacions de l'ONU i pressionar els governs respectius perquè facin front de manera democràtica i efectiva als reptes que ens envolten i dels quals l'ACNUR ens alerta.
