Comptant els vots
Em va trucar una amiga de París per felicitar-me. – “A veure”, em va dir, “explica'm bé com va anar”. De fet, estava més informada que no pas la gent de les tertúlies, dels diaris, de les televisions i de les ràdios del regne d'Espanya, que encara no toquen ni bola sobre si ha guanyat l'Arrimadas, de C's, que amb 25 escons a la màniga va demanar –exigir!– una altra convocatòria d'eleccions per astorament dels independentistes, radiants amb els 72 escons de la seva folgada majoria absoluta.
M'havia telefonat el dia abans. – “Em vas dir que no ho veies clar, i... mira.” El dia abans. El dia abans, dissabte 26 de setembre, pel món independentista va córrer una certa basarda que es reproduïa de seguida per les xarxes. Bé prou que s'hi penjaven escenes de la macrotrobada de Junts pel Sí a Barcelona i l'intens i apassionat míting multitudinari de Girona. Bé prou que els eslògans de l'ANC i Òmnium intentaven transmetre la força necessària per a una bona votació. Bé prou que dèiem “no tenim por”. Però... Les amenaces retrunyien encara per l'atmosfera de Catalunya: “No podreu ni menjar, no entrareu a la UE, no formareu part de l'ONU, cap, cap estat del món no us reconeixerà. No cobrareu les pensions...” La paraula corralito ens consolava, amb una certa fonètica de caminito. Sort del corralito, i del tu a tu de l'Oriol Junqueras amb Margallo, que s'acabà amb un salt del ministre per damunt de la xarxa i una encaixada de mà amb el republicà, que respongué, “vox populi, vox dei”.
– Em vas dir que potser... Li llegia els resultats, en dues versions. Una, tal com pinta i, l'altra, passats per la cuina d'en Marfany de l'ANC, que ofereix majoria de vots independentistes. Vull aturar-me en aquesta cuina de resultats. Només es tenen en compte els vots emesos vàlids. Es treuen els blancs i els manipulats, com cal. I, basant-se només en els sí i els no; és a dir, a manera de referèndum, es posa el vot de CSQP en un costat. El vot, des d'aquesta òptica, és d'una majoria absoluta de tant per cent de vots a favor del sí. – Comenta, sí... tota la premsa del món va dir: “A Catalunya ha guanyat l'independentisme amb majoria absoluta.” Al regne de Espanya, doncs..., van passejar l'Arrimadas per totes les teles. Bueno...van fer al 24 h. Claro, digué la Duran a 13TV. En Cuní es va inventar una magnífica dita: “Els catalans han dit sí, però no.” I l'Antonio García, a la Sexta, va fer sortir la ciudadana en format estampa de la mare de déu, al costat dret. Una mica mort de vergonya. O no.
– I... per si amb això no n'hi hagués prou... ara no sabem si pactarem... “Òndia”, fa esmaperduda... Sí, la CUP no vol assumir la motxilla de l'antiga CiU, que representa –encara que no vulguem– el president Mas. – “Però.... sereu bojos”, fa.... Esperem una presa de posició. Pensa que la CUP és assembleària i alternativa... Està compromesa amb el canvi social, però alhora... volen la república catalana independent. I... per això “s'han d'entendre amb Junts pel Sí, on hi ha Mas. Silenci... penso que ja no hi és. Catalunya... crido una mica... Catalunya té una mà de problemes socials i culturals que s'emboliquen els uns amb els altres, en un cabdell ple de nusos.... li dic. Mira: a Barcelona, sobretot, encara existeix un cinturó procedent de les migracions dels anys 60. I aquí hi ha la diferència amb el mateix cinturó de Madrid. Allà, potser el problema social és semblant al d'aquí, només que... a Madrid no hi ha un conflicte de cultura i llengua... En canvi aquí... Bon mercat per als especuladors del vot... li dic. A qui et penses que es dirigeixen les Arrimadas? I no et parlo dels grups d'immigració de tot el món, africana, asiàtica, llatinoamericana... Experimento que està a punt de deixar-me. – “Que vius a la Lluna?”, fa.
No. Visc a Catalunya.
