Caiguda lliure
La vella exhortació a canviar de vida
Eva Vàzquez / [email protected]
e tant en tant, rebo al correu missatges de gent que m'informa que són a punt d'iniciar “una nova etapa” o d'emprendre “un nou projecte”. Són anuncis d'un gran optimisme en què el comunicant exposa de manera sumària que cessa en alguna activitat que fins aquell moment l'omplia bastant, pel to entusiasta, agraït i fins i tot emocionat amb què se n'acomiada, per abraçar aquesta flamant etapa, aquest projecte il·lusionant, del qual la majoria de vegades no facilita sinó apunts molt vagues. En el camp de les conductes terapèutiques, aquesta classe de missatges s'enquadrarien en l'anomenat “pensament positiu”, segons el qual hem de rebutjar derrotismes del tipus: “Senyors, m'acaben de fer fora de la feina” i, al contrari, afrontar qualsevol contrarietat o afront com una oportunitat feliç: “Amics, a partir d'ara començo una altra vida”. La comparació amb la revelació encegadora de sant Pau camí de Damasc és inevitable perquè, pel to que fan servir aquests soldats de l'emprenedoria, sembla ben bé que es disposin a entrar al regne de Déu. Nosaltres seguim aquí, al nostre racó d'oficina, decorat amb exvots domèstics presidits per la foto dels nens, el ventilador portàtil pinçat a la taula i un cactus que reguem disciplinadament un cop per setmana perquè purifica l'aire, diuen, i ve't aquí la bona nova d'aquest heroi fantàstic que crema les naus i es llança a l'aventura amb un formidable salt endavant. Una amiga em confessa el desig íntim de ser un d'aquells tipus de llegenda que un dia surten a comprar tabac i no els tornen a veure mai més. “I on aniries?”, li demano. “No ho sé, la història la solen explicar els que es queden.” Quedar-se on eren és justament el que rebaten amb urgència els emissaris d'aquells correus, per als quals el temps no seria una fluència, sinó una successió de ruptures en què cada tall ha de representar un nivell en l'escala ideal del progrés personal, si no volen estancar-se i llanguir. Penso en aquell vers final de Rilke davant el tors d'un Apol·lo grec, una estàtua sense ulls, mutilada i de bellesa gastada. “Has de canviar de vida”, diu l'exhortació de Rilke, i la majoria la prenen al peu de la lletra, en la seva externalitat més flagel·lant (deixaré de fumar, m'estaré dels greixos, em portaré bé), però aquest cos petrificat és tot perseverança, i encara brilla com “la pell d'un animal de presa”. I si canviar fos això: resistir un cop i un altre la temptació de ser el que no som?
D