Coses que roden

Un home va amb metro, porta una cosa rodona agafada per una nansa i quan surt al carrer, obre una mena d'estrep que hi ha a cada banda, s'hi
enfila, la cosa es posa en marxa i l'home desapareix fent ziga-zagues entre la gent. Cada vegada se'n veuen més,
són uns monocicles que recorden molt els Segways, aquella mena de patinet
de dues rodes grans que avança, gira
i s'atura d'acord amb les oscil·lacions del cos.

La roda és un dels invents més fabulosos. És un prodigi mecànic que en la seva simplicitat no deixa de facilitar-nos la vida. Costa d'entendre que els carros d'anar a la plaça o les maletes no s'hagin proveït de rodes fins fa relativament poc. Les humils bicicletes van revolucionar la vida de la gent senzilla, però, abans de consolidar-se amb un model estàndard, van aparèixer velocípedes i altres artefactes rars que causaven admiració i espant. Els primers automòbils encara van provocar més alarma, se'ls considerava tan perillosos que a Anglaterra s'havia arribat a proposar que anessin precedits per una persona que anés al davant, a peu, amb un xiulet perquè s'apartés tothom. I el ferrocarril va ser un monstre diabòlic com una màquina de matar.

Tot això ve a tomb de la proliferació de coses que roden, artefactes de totes menes, més aviat petits, que van amb bateries i doncs no fan soroll. Com que solen anar per la vorera al doble de la velocitat dels vianants, no els veus fins que els tens a sobre. Es veu que aquesta és la gràcia, perquè cada vegada em trobo més artefactes que fan eslàloms entre la gent. T'afaiten en sec colles de jovenets i fins i tot de ganàpies que fan esports d'aventura, passen rabent i arran de la gent antiga que encara va a peu. Em temo que un dia m'atropellaran i llavors em recordaré de Jimi Heselden, l'amo de la fàbrica dels Segway, que, fent pràctiques amb l'anomenat vehicle del futur, va tenir el detall de no fer mal a ningú. Es va matar tot sol.