La columna
Armats
La història dels EUA és plena de presidents convertits en objectiu dels franctiradors
Cada vegada que el president dels Estats Units, Barack Obama, afirma que cal frenar la facilitat amb què qualsevol devorador d'hamburgueses pot accedir al mercat de les armes de foc, sembla que s'ho agafi com una qüestió personal. En té motius: la història nord-americana és plena de presidents convertits en ninots de fira exposats a les bales d'algun franctirador. Abraham Lincoln, víctima d'un tret disparat des de vint centímetres de distància el 14 d'abril del 1865; James Garfield, víctima d'un tret disparat des d'un metre de distància el 2 de juliol del 1881; William McKinley, víctima d'un tret disparat des de trenta centímetres de distància el 6 de setembre del 1901; Theodore Roosevelt, víctima d'un tret disparat des de dos metres de distància el 14 d'octubre del 1912; Franklin D. Roosevelt, objectiu de diversos trets disparats des de set metres de distància el 15 de febrer del 1933; John F. Kennedy, abatut per diversos trets disparats des d'una distància incerta el 22 de novembre del 1963; Ronald Reagan, víctima d'un tret disparat a curta distància el 30 de març del 1986... Sí, Obama té motius personalíssims per no voler ser el proper de la llista. No només té en contra la seva condició epidèrmica, que mai han acabat de pair els sectors més reaccionaris de l'Amèrica profunda. A més, és un president que es preocupa pels drets de les minories i per la llibertat sexual, que ha fet les paus amb l'Iran i ha refet els ponts amb Cuba, que ha cuidat la seguretat social per integrar els pobres a la xarxa pública i que ara es proposa collar la indústria armamentística. Que l'home més poderós del món exhibeixi certa determinació a resoldre la promiscuïtat armada que empara la Constitució ja és un salt qualitatiu en relació amb els seus antecessors, perquè als Estats Units qualsevol ciutadà té molts números per topar amb una bala que porti escrit el seu nom, no només els presidents. I els pitjors tirotejos, ja és gros, solen tenir per escenari els campus universitaris, tota una metàfora del fracàs educatiu de la primera potència mundial.
