La drecera

La idea de deixar de ser una regió subordinada a un Estat i esdevenir de cop i volta un Estat integrat en la UE no és ni nova ni fruit de l'entusiasme eixelebrat dels catalans. L'any 1991 el govern francès va intentar introduir tímidament, en un nou estatut per a Còrsega, la noció de “poble cors, component del poble francès”, que va ser rebutjada pel consell constitucional. Enmig de la polèmica, Jacques Delors, personatge clau en la configuració de la UE actual, va afirmar que, “passi què passi, Còrsega continuarà essent europea”, és a dir que no li importava que s'apartés de la República Francesa mentre continués formant part del conjunt superior. No devia ser l'únic; l'afany de la superestructura comunitària per laminar la sobirania dels estats semblava que trobaria un aliat en els “ens públics territorials de nivell immediatament inferior a l'Estat”. Era la bona època de l'Assemblea de les Regions d'Europa, destinades a ser la principal força unificadora europea, i el mateix Delors afirmava que “les regions frontereres són els laboratoris d'Europa”. Llavors entre els catalans es va anar obrint camí tímidament aquesta idea: els nostres greuges podrien haver satisfacció per la via d'una Europa regionalitzadora –i més essent Catalunya un dels anomenats quatre motors d'Europa–. Les tendències centrífugues, sempre latents, van experimentar una bona empenta, havent vist la possibilitat d'una via no traumàtica a recórrer, i així les institucions i l'opinió pública catalanes han volgut ser sempre modèlicament europeistes. Però no solament els estats no s'ho deixen fer –prou sobirania han perdut per dalt, no en volen pas perdre per baix–, sinó que, al cap dels anys, en la UE ningú no recorda haver insinuat la hipòtesi ni vol saber res de solucions imaginatives als conflictes interns. L'estabilitat de tots els estats és el primer valor a salvaguardar, i passi què passi les declaracions diplomàtiques aconsellaran sempre el diàleg franc i la negociació mesurada per resoldre els conflictes. No hi ha drecera per doblegar Madrid que passi per Brussel·les.