Símbols

El periodista sevillà Manuel Chaves Nogales va arribar a Barcelona el febrer del 36, després de la victòria del Front Popular, per explicar què passava a Catalunya i descriure el retorn de Lluís Companys, empresonat arran dels fets del 6 d'octubre. “Un milió de persones als carrers. Ni un sol guàrdia. L'espectacle era bonic.” Chaves descriu un Companys envellit, mocador de seda al coll i, damunt la testa demacrada, la mateixa boina que duia quan se'l van endur al penal d'El Puerto de Santa María. “Si hi ha un lloc a Espanya on el poble conservi l'amor i el respecte al símbol, aquest lloc és Catalunya”, escriu sorprès de la gegantina mobilització al carrer. L'endemà del retorn de Companys, el periodista té oportunitat de fer una xerrada amb el polític al Palau de la Generalitat. “Entre sorbo y sorbo de coñac, charlamos largamente...” Una xerrada sense notes. Tot desgranant l'escenari polític, Companys li confessa que no li interessa la valoració d'amics ni rivals sinó la de la generació que el seguirà al cap de 50 anys. “Quan es pensa només en el judici dels homes que encara no han nascut, s'actua amb molt més desembaràs”, argumenta. Ni Companys ni Chaves sabien tot el que estaven a punt de viure, ni quin seria el final del polític ni que el periodista moriria pocs anys més tard a l'exili. Dijous vinent, gairebé 80 anys després d'aquella conversa, com cada 15 d'octubre, es faran els actes en memòria del president afusellat.

Una mica més tard, un altre president, també escollit pels catalans, compareixerà al TSJC per haver posat urnes per decidir sobre el futur de Catalunya. S'enfronta a pena d'inhabilitació i fins i tot presó. No hi ha dubte que els catalans tenim una gran capacitat per mobilitzar-nos i per conservar els símbols, però la veritat és que també acostumen a posar-nos-ho molt fàcil. Massa.