Els vots del sud
Els nous populismes i els radicalismes són ara els àrbitres de la política
Tothom va arribar molt cansat al 27-S. Els partits van tensar tant les seves estructures internes que, en alguns casos, feia pensar que l'esprint final faria aparèixer important fissures en la seva estructura. Però els que van acabar veritablement esgotats van ser una part molt important de l'electorat, que tot i això, recordem-ho, va anar massivament a votar. Les eleccions es presentaven com un punt d'inflexió, però no han tancat el cicle electoral que va començar amb les europees, ha passat per les locals i per les eleccions al Parlament, i que tindrà el seu final divuit mesos després en els comicis a les Corts espanyoles. Això, és clar, sempre que hi hagi acord d'investidura i aquí no s'hagin de repetir els comicis. Però això són figues d'un altre paner.
Mentrestant també hi ha hagut un altre cicle electoral paral·lel que, en tan sols sis mesos, ha portat a les urnes els ciutadans dels principals estats del sud d'Europa. En aquest cas la seqüència va començar a finals del mes de març amb les eleccions departamentals a França, va continuar amb les regionals a Itàlia poc després, amb les autonòmiques i municipals a Espanya també al maig, amb la nova convocatòria d'eleccions a Grècia al setembre i les generals de principi de mes a Portugal. Per prendre el pols a Europa val la pena repassar també el que ha passat en el nostre entorn en aquest període de temps.
Les regionals franceses van consolidar l'avanç electoral de la dreta i van oficialitzar el retorn i les opcions de Nicolas Sarkozy, que va obtenir en segona ronda més del 45% dels vots. També va ser un nou cop al bipartidisme, ja que una esquerra dividida i una gran abstenció van permetre al Front National proclamar-se aspirant a la presidència de la República. El sistema electoral no els ho posarà fàcil.
A Itàlia, el centreesquerra de Mateo Renzi va superar les eleccions mantenint el govern en cinc de les set regions on es va votar, tot i que es va deixar un bon percentatge pel camí. A més va perdre la Ligúria, considerada una regió clau i un laboratori perfecte per anticipar els moviments de la política a escala estatal. És clar que això ha estat possible gràcies a l'acord entre el centredreta, la Lliga Nord, que ha radicalitzat el seu discurs contra l'euro i la immigració, molt en línia amb el Front National francès.
El cas espanyol ja està més que explicat, però és precisament ara, un cop constituïts els nous governs, quan es comença a veure l'efecte polític de la desfeta del PP en les eleccions autonòmiques i el dels canvis als principals consistoris de l'Estat. També a Espanya es pot dir que ha saltat pels aires el bipartidisme, tot i les reserves que cal aplicar si entenem l'efecte correctiu que tindrà la llei electoral quan arribin les eleccions al Congrés i al Senat.
Grècia ha estat on més s'ha posat el focus durant aquest temps per l'expectativa generada pels possibles efectes del canvi polític. La victòria de Syriza al mes de gener va comportar un torcebraç amb Brussel·les que va acabar amb la decisió del govern d'Atenes de convocar un referèndum per donar la veu als ciutadans. Però tothom sap que tot i la negativa dels grecs a aplicar les directrius de la troica,
el govern d'Alexis Tsipras va acabar cedint. Tot i això les eleccions avançades d'aquest setembre han tornat a donar-li la victòria, amb més legitimitat política però amb més debilitat aritmètica.
A Portugal, tot just fa quinze dies, els electors van tornar a fer confiança a Pedro Passos Coelho, tot i que la coalició de centredreta ha perdut la majoria absoluta en una cambra més fragmentada que mai. Portugal es debat ara entre les virtuts d'una gran coalició o d'un pacte d'esquerres, sumant tota l'oposició a Coelho.
A la vista de tot això, algunes reflexions. És evident que en època de crisi governar desgasta, però també és evident que ho fa amb diferents intensitats segons quina percepció tenen els electors de la gestió de govern. On el debat polític se situa en termes possibilistes, les opcions de centredreta i centreesquerra mantenen una situació d'hegemonia. Allà on el discurs dominant gira a l'entorn de la ruptura, avancen clarament les forces d'esquerra. En aquest sentit Oriol Junqueras va dir dies després del 27-S, en una entrevista radiofònica, que el nostre Parlament és el que s'ha situat més a l'esquerra de tot Europa. I finalment cal constatar que els nous populismes i els radicalismes són ara els àrbitres de la política.
