La cruïlla
Mentre la ultraesquerra se les tenia amb l'esquerra i amb grups de no tanta esquerra, i, gràcies a filar massa prim, els grups més catalanistes no s'acabaven d'entendre, de les cavernes espanyoles eixia cada vegada amb més força i ben lligat amb la força militar aquell corrent que amb el temps rebé un nom que resultà de la pitjor fama arreu: el franquisme. No va ser pas, evidentment, una creació del general Franco, “caudillo de España por la G. de Dios” –així ho deien les monedes–. No era altra cosa que una llarga tradició de reminiscència feudal ibèrica sostinguda per nobles, terratinents i empresaris afavorits per uns i altres, amb la benedicció de la jerarquia d'una Església que es considerava “catòlica, apostòlica i espanyola”. A més a més, dita tradició es va enfortir moltíssim gràcies a un panorama europeu en què, d'una manera o una altra, dominaria l'esperit totalitari. Val a insistir, doncs, que mentre les forces demòcrates se les tenien entre elles per coses que, a hores d'ara, ens queda clar que tenien poca importància davant del que els venia al damunt, un enemic molt pitjor anava fent bullir l'olla. Tot això succeí a mitjan dels anys trenta del segle passat i va ocasionar a Catalunya una de les pitjors desgràcies que pugui haver sofert mai cap poble. L'experiència, però, si bé se'n parla, no sembla que s'hagi impregnat com caldria a tota la societat catalana, i molta gent no pensa prou en l'enorme importància d'aquesta cruïlla en què ens trobem ara. Per una banda, els de sempre, reputats com a “socialistes” als qui tant se'ls en fot la il·lusió majoritària de la societat, fan molt bé el paper de quinta columna. Altres sobreposen al pas indispensable justes preocupacions socials que no haurien de fer nosa al procés sobiranista, sinó que haurien de servir per enriquir-lo i convertir-se en un dels tants anhels que estan implicats en el nou país que es vol construir.
Els qui manen a Espanya, fins ara encara amb la majoria absoluta dels vots de la seva població, cada vegada fan més passes en contra de la gent empobrida, de les llibertats individuals i dels drets democràtics. Sembla que el PP va perdent força, és veritat, però queda clar que ja ve el relleu rejovenit del franquisme representat per uns ciutadans que estan tractant que faci millor cara la ganyota de sempre. Però en comptes de sumar-nos tots al que ja tenim i donar plegats un cop decisiu, estem buscant tres peus al gat. És clar que, ara per ara, el desig per la independència és superior en vots i diputats al dels defensors de l'actual estatus, però costa deixar-ho clarament establert gràcies a tantes elucubracions que, de vegades, només serveixen per fer-nos perdre de vista la senzilla realitat.
“D'on VE vostè?”, Li va preguntar un taxista a Mèxic a una professora barcelonina. “De Catalunya”, li va contestar, i tot seguit hi va afegir: “Sap vostè el que és Catalunya?” Ja es preparava per fer una disquisició per explicar-li qui sap quantes coses, quan la resposta del conductor la deixà muda la resta del trajecte. “És clar! És una colònia d'Espanya!” La dona no va poder deixar de pensar que l'home aquell no sabia del PSC ni de la CUP ni de “si es pot o no”, però tenia ben clar el que Catalunya és i, com a tal, el que li convé fer.
