Mirades

L'ull de la tonyina em mira fixat. No em veu. Igual que no em veuen ni els llobarros ni les palaies. Tots els ulls dels peixos de la peixateria on refresco sistemàticament el lligam que hi ha entre mar i taula miren sense veure-hi. Per contra, els peixos reben mirades, i remirades, dels clients una i altra vegada. Una repassada bàsica que acabarà determinant qui va al cistell. L'ull del peix també determina el temps que fa que és fora de l'aigua. I aquí les aparences compten més que si vas a demanar feina. La mirada de l'altre, Levinàs i Xavier Antich, i tota la teoria s'arrauleix en el moment d'anar a la parada del peix, ara que els plans d'estudis volen deixar sense filosofia els nostres joves. Enamorat com estic d'aquest coixí de gel, i flassades de col, que afegeix temps a la mirada del peix ben viva. L'allargassa abans no passi al grau de peix bullit, que és tota una altra mirada, més aviat sense esma ni esperit. La meva mirada es projecta sobre un altre peix lluent que penja en una banderola als carrers de Barcelona. És un més d'una campanya publicitària amb una mena de jeroglífic amb frases fetes. Una foto de bròquil completa la frase “s'ha acabat el”, o la foto d'una olla, la de “fer bullir l'”. I també n'hi ha una on apareix un peix, una daurada que juga amb el text: “al cove”. Per allò del peix al cove que correspondria a etapes passades, les de l'quid pro quo. Jo et dono suport a canvi d'anar obtenint contrapartides, especialment quan des dels governs de Catalunya es donava suport a la governabilitat de l'Estat. Però les banderoles més que cap lectura política volen promoure els productes de mercat. Fer-nos mantenir en l'hàbit el consum fresc, el que requereix la mirada, el gest del triar i remenar. El gust. El matís. El que s'ajusta a una civilització poètica, i es diferencia de la mísera i mecanitzada civilització actual que ens jutja a tots i ens adotzena amb el peix congelat on la mirada selectiva ja no compta. Com allò del demòcrata i el delinqüent.