Carme Ballester

Aquests darrers dies hem parlat molt de la figura de Lluís Companys. De la seva vida i d'una mort que, com deia fa una setmana en aquest mateix espai, hauria de fer tremolar tots els demòcrates. Poc s'ha esmentat, però, la persona que va acompanyar-lo en els moments més durs de la guerra i de l'exili, fins a la seva detenció, aquell 13 d'agost de 1940. Parlo de Carme Ballester, la segona esposa de Companys i la darrera persona que el va veure en llibertat. Ballester era militant d'Estat Català i, després de l'assassinat del president, va ser qui es va encarregar del Lluïset, el fill malalt del dirigent republicà. Durant el seu exili, Carme Ballester va col·laborar amb la resistència francesa i, fins i tot, va amagar refugiats jueus, tal com es recull en la documentació que va localitzar l'historiador Joaquim Aloy a l'Institut Internacional d'Història Social d'Amsterdam. També s'hi pot comprovar com l'exili de Ballester va estar marcat per la penúria, per la feina de venedora en una botiga de costura i pels ingressos esporàdics com a treballadora domèstica. Tan delicada va arribar a ser la seva situació que, quan la salut va deixar d'acompanyar-la, va haver de sobreviure amb l'ajut d'altres exiliats. Fins que el 1970, després de nombroses gestions, el govern del canceller alemany Willy Brandt va atorgar-li una pensió com a víctima del nazisme. Una pensió que va poder gaudir poc temps,
ja que, només un any i mig després de la concessió va morir. Carme Ballester tenia 72 anys. La meitat els havia passat a l'exili. Havia perdut una guerra i li havien afusellat el marit. També li va tocar viure amb la incomprensió de molts i lluny d'una pàtria sotmesa al jou del poder franquista. Només tornaria a Catalunya sense vida. Va ser l'any 1998. La dona a qui Lluís Companys va escriure que moriria estimant-la reposa des de llavors al cementiri de Montjuïc.