Xinesos i gironins

A sota de casa hi ha una fruiteria regentada per un xinès. Les fruites i les verdures no tenen res a envejar a les de les botigues habituals. Parla català, t'orienta i t'explica la bondat del producte que ven. A pocs mestres, un magatzem de productes generals, els típics, també el regenta un xinès. No parla català però la seva educació és homologable a la nostra. Tenen fills, els porten a l'escola de la zona i no tenen cap problema amb ningú. Aquests són alguns exemples del món xinès a casa nostra que s'afegeixen als dels restaurants xinesos que tots coneixem. Entre els de casa és habitual anar a comprar als “xinos” allò que potser no trobes a les botigues més especialitzades. S'han normalitzat de manera que ja formen part del nostre entorn. A casa nostra els veiem com a estalviadors, pacients i treballadors fins i tot en dies festius. El nostre vocabulari té expressions peculiars que reflecteixen el caràcter xinès: treballar com un xino o ser feina de xinos reflecteixen el sentit de l'esforç o la superació de la dificultat. Vaja, allò que nosaltres evitem fer o fan ells. Tot plegat és fruit dels estereotips que massa sovint apliquem a aquest o altre col·lectiu. Aquestes reduccions de la realitat són part d'un món més complex que només coneixem en part i que representa una parcel·la particular de la manera de ser i parcialment representativa del col·lectiu. Estan en tots els barris i la seva presència és cada cop més important, també a Girona. Si els volem conèixer realment cal anar al seu país i així entenem millor els seus costums i les seves maneres d'entendre la vida.

El contrast que veiem amb el seu país d'origen és impactant. Anar-hi suposa un viatge llarg, normalment fent escala, amb companyies aèries on no entenen cap més idioma que el xinès. Les variants lingüístiques d'una cultura extensa com la xinesa són moltes, siguin derivades del mandarí o del cantonès, però hom sospita que entre ells tampoc s'entenen. Ni als hotels, ni als circuits turístics, ni als taxis o altres serveis és fàcil la comunicació, ni en anglès. No el parlen. És encara un objectiu que els costarà d'assolir. La Xina és un país en què els contrastos són equiparables a la seva història. La convivència entre el comunisme i el capitalisme és una constant present que genera sorpresa entre els turistes que la visiten: una arquitectura que combina la història imperial amb la “misèria” urbana que no arriba a la pobresa del món occidental. És el llegat comunista i la seva sort, puig que seria difícil d'altra manera mantenir els equilibris socials amb tanta població. No hi ha nens, no se'n veuen, hi ha gent gran, molt gran. No hi ha bicicletes, substituïdes pels ciclomotors elèctrics que fan la mateixa funció. Es fuma als llocs públics, els conductors parlen pel mòbil i els motoristes condueixen de nit sense llum i sense casc. Un país net, molt net, amb serveis i permanentment vigilat. No hi ha sensació d'inseguretat sinó tot el contrari, un control potser excessiu. Riuen quan et dirigeixes a ells, talment com farien a Girona si els preguntessis pel Call Jueu o pel Barri Vell. Fins i tot poden sentir el pes de la cultura que els incita a vendre senyeres i estelades. Però els xinesos que viuen i treballen entre nosaltres no tenen el mateix sentit del país que nosaltres tenim i sí, en canvi, entenen més meridianament el mecanisme comercial del nostre entorn. Els xinesos d'allà, els autèntics, aquells que coneixen la nostra cultura, perquè han viscut entre nosaltres un cert temps, se n'han alegrat dels resultats del 27-S conscients, potser, de la seva transcendència. Tres anys a Girona són suficients per “xuclar” identitat si, com és el nostre cas, han viscut en un context català.

En un petit racó de la Xina, hi ha un enorme record per Catalunya i per Girona. Xinesos a Girona i gironins a la Xina. És magnífic.