Les renúncies
En cap nació sense estat del món occidental l'independentisme ha obtingut en unes eleccions parlamentàries uns resultats tan aclaparadors com els que van aconseguir les forces catalanes partidàries de la secessió el 27-S. Els ciutadans van atorgar la majoria absoluta en escons al Parlament a propostes nítidament partidàries de la ruptura amb el sistema constitucional vigent. Això ha estat molt lluny de l'abast de forces com ara el Partit Québécois al Quebec, la Nova Aliança Flamenca a Flandes o l'Scottish National Party d'Alex Salmond a Escòcia, el qual va guanyar les eleccions de 2011 amb el 44% dels sufragis emesos i la majoria absoluta de seients al Parlament de Holyrood però només amb el compromís de celebrar un referèndum d'independència. A Catalunya els 72 escons sobre 135 que sumen Junts pel Sí i la CUP ho són directament per fundar la república catalana un poderós factor de legitimitat que no s'ha vist mai en cap democràcia consolidada.
No obstant això, l'endemà de les eleccions es va produir una reacció inquietant per part de la formació política independentista minoritària: la CUP. En una roda de premsa, Antonio Baños i alguns altres diputats electes es van afanyar a renunciar al compromís electoral de procedir directament a la declaració unilateral d'independència al Parlament com a conseqüència del fet que les opcions partidàries del sí a l'estat català no havien obtingut el suport del cinquanta per cent dels vots emesos. La CUP va semblar que, amb la seva declaració, s'afegia a la tendència força freqüent en el catalanisme d'aquests darrers anys dedicada a apujar-se el llistó de l'exigència democràtica per excusar el no-assoliment dels seu objectiu polític. De debò calia anar tan de pressa a reconèixer que no es podia trencar amb Espanya de forma immediata? I encara més, calia fonamentar la renúncia amb els arguments dels contraris a la independència? En primer lloc, no està gens clar que l'independentisme no depassés el 50% dels vots emesos. Les greus irregularitats detectades en el vot exterior en el qual Espanya, a través de la seva xarxa d'ambaixades i de consolats, va fer servir tot el poder d'estat per perjudicar les opcions independentistes, tal vegada van impedir l'obtenció d'aquells sufragis que haurien demostrat sense matisos com els partidaris del sí superaven els del no. Però, a més, al 27-S hi van concórrer forces que no es van arrenglerar clarament en el bloc del no, com és el cas tant d'Unió Democràtica com de Catalunya Sí que es Pot. Allò que consterna, és que fos precisament la CUP la que es deixés assimilar per la minimització dels resultats que predicaven des de Madrid i que promogués l'associació directa dels esmentats actors polítics en el bloc del no, ells, que teòricament són la força de xoc rupturista, resulta que esdevenen extremadament primmirats a l'hora de trobar el pretext per no fer la DUI. En d'altres termes, resulta que el partit revolucionari es dedica a comprar els arguments dels altres per no fer la revolució, cosa que encaixa molt malament en alguns components de la seva tradició, tot començant pels bolxevics que van assaltar el palau d'hivern després de perdre unes eleccions.
I encara les setmanes posteriors, especialment en relació amb el debat sobre la investidura de Mas, les principals figures polítiques de la suposada extrema esquerra independentista no van cessar d'apel·lar a la “desobediència” com el principal vector del nou cicle que caldria obrir per arribar a acords amb Junts pel Sí. Però com es pot insistir tant a “desobeir” quan de bell antuvi deixes de banda la DUI, que és el principal instrument per trencar d'una vegada i per sempre amb aquest ordre que entens injust?
En comptes de posar tantes condicions a Mas (el qual, per cert, es troba precisament imputat per desobeir) no hauria estat més coherent condicionar tot el suport parlamentari a la DUI? Al mateix David Fernàndez li agradava citar un proverbi àrab que ara és de perfecta aplicació als coreligionaris que el substitueixen: “Qui vol fer una cosa busca una eina i qui no la vol fer busca una excusa.”
