No aniré a la plaça de Xauk
“Era el centre de Kabul, del meu món”, escriu Nadia Ghulam, la meva amiga afganesa. I explica que la plaça de Xauk era de les millors del món, quan abans de la guerra, al penúltim respir del segle passat, no tenia res a envejar a la Djemaa-el-Fna, a la medina de Marràqueix, un indret amb el títol de Patrimoni de la Humanitat. “Abans, la plaça de Xauk feia goig, hi havia de tot.”
A Nadia, bona amiga i veïna, la història l'ha portat a viure en aquest país i fou adoptada per una família amiga. Una biografia feta a cops de voluntària lluita contra tot el que quasi és impossible. Víctima d'una bomba incendiària, als vuit anys, quedà greument ferida i, després d'un llarg desafiament a la mort, una mà amiga la traslladà a Catalunya per seguir un costós procés d'operacions continuades. La seva vida es plasmà a El secret del meu turbant, escrit a quatre mans amb Agnès Rotger i guanyadora del Prudenci Bertrana 2010.
De petita, Nadia sortia a passejar, tota sola, per la plaça Xauk, al seu Kabul natal, i allà, entre les parades del mercat, els nens jugaven i escoltaven contes. Tot era un esclat de colors, “amb les catifes afganeses, úniques al món, delicades vaixelles, xals de colors vistosos i uns mocadors brodats que eren pura artesania”. La plaça de Xauk, al centre de Kabul. Però quan hi arribaren, els talibans imposaren noves formes i exhibiren la pròpia capacitat d'odi. Els bells colors de les andròmines foren substituïts per les forques on penjaven alguns considerats infidels. El càstig, l'opressió, la cultura del fanatisme absolut. I, ara, la plaça “ha quedat plena de pols i enderrocs, amb les portes i finestres de les cases que no són altra cosa que forats esbatanats, boques sense llavis, ulls sense òrbites; tot destruït”. Un monument a la guerra, a la mort, present arreu, i de la plaça no en queda ni el nom, ja que les autoritats pertinents la van rebatejar com Serpoí Gom Nom (plaça del soldat desconegut), un altre record de la batalla. Tot això Nadia ho explica a Contes que em van curar, escrit en companyia de Joan Soler (Editorial Columna).
Encara, quan Nadia visita l'Afganistan, com ha fet, amb moltes dificultats, darrerament, i està uns dies a casa la seva mare, mira de no creuar l'antiga plaça, tot i haver de fer marrada. El record és massa agre.
La guerra porta imatges continuades de destrucció i mort. Dubtem si tornarem a veure Palmira, la joia al mig dels grans oasis cap a Orient, en la ruta de la seda, allà on la reina Zenòbia protagonitzà la darrera escena imperial d'un món que es desfeia. Estat Islàmic ja dinamità el temple de Baal, el proppassat agost, i fa uns dies féu el mateix amb l'Arc de Triomf. Divuit segles convertits en anònimes pedres. Es podrà recuperar Krak dels Cavallers? I, encara, quin serà el resultat final d'Homs o Alep? Les ciutats síries amb quatre mil anys d'història, que han vist assiris, macedonis, àrabs, croats, mongols i otomans, i han resistit els vents del desert fins renàixer de cada escomesa. Ara, el cop pot ser definitiu, per demostrar que tot el que té principi té fi i que no hi ha res que pugui sobreviure a la irresponsabilitat humana. Hi ha pèrdues que són irrecuperables, de la mateixa manera que no queda rastre d'antics monestirs o de biblioteques úniques, allà on el nord de l'Iraq es troba amb el país dels kurds.
De tot, quina pèrdua és més gran que els rius de persones que caminen, desesperadament, a la recerca d'un lloc on trobar aixopluc? Aquesta setmana hem retrobat l'exemple més punyent de la menyspreable comunitat europea, amb milers de migrants retinguts a les fronteres, mentre la rica, culta i benestant Europa ensenya l'absoluta misèria de les seves entranyes. Ser d'aquest club no val la pena. Mai no aniré a Xauk, però me'n sento solidari.
