República catalana
El 14 d'abril de 1931, poc després de dos quarts de dues, Lluís Companys, que havia aconseguit la vara d'alcalde en guanyar ERC les eleccions municipals a Barcelona (ERC-USC, 25 regidors; Republicans - Socialistes, 12; Lliga, 12; altres, 1), sortia al balcó de l'Ajuntament i proclamava la República. Havien passat gairebé seixanta anys des de la Primera República espanyola. Poc després, des del balcó de la Diputació (Palau de la Generalitat) a l'altre cantó de la plaça de Sant Jaume, Francesc Macià proclamava “la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica”. Com antecedent, l'efímera República Catalana de 1641. Tres anys i mig més tard, el 6 d'octubre de 1934, Lluís Companys, considerant que la República espanyola estava en perill amb la incorporació en el govern de Lerroux de tres ministres de la CEDA, el partit de dretes amb tocs feixistes, monàrquic i ultracatòlic de José María Gil-Robles, proclamava l'Estat Català dins d'una República Federal Espanyola. Al mateix temps, el PSOE, la UGT i la CNT impulsaven la revolució d'Astúries. Totes dues experiències van acabar malament. A Catalunya perquè Companys no havia comptat amb el suport de la principal sindical obrera, la CNT, i en poques hores l'exèrcit va ocupar els llocs clau de la ciutat i el Palau de la Generalitat. El govern fou empresonat i Companys condemnat a 30 anys de presó; a Astúries perquè una brutal repressió de l'exèrcit, coordinada per un jove general africanista, Francisco Franco, posà fi a la revolta a sang i foc.
Avui, amb una majoria independentista al Parlament de Catalunya, hom torna a parlar de desconnectar amb Espanya i fundar una República Catalana. Existeix, doncs, una vocació republicana que ve de molt lluny i que no s'afebleix amb el pas del temps. En l'imaginari col·lectiu República (la “cosa pública”) s'associa a independència, a ciutadania en el sentit que és el ciutadà lliure el subjecte de les decisions polítiques i qui ocupa el centre de la vida política, a igualtat davant la llei de tots els ciutadans que no podran ser discriminats ni per motius econòmics, socials, ideològics, religiosos, racials, de sexe..., a imperi de la llei plasmada en una Constitució, a règim democràtic (tot i que no totes les repúbliques han estat o són règims democràtics i estats de dret), etc.
Però en l'imaginari col·lectiu dels ciutadans de Catalunya el terme república té avui moltes més connotacions més enllà d'associar-la amb la independència de Catalunya o, en termes històrics, amb el període de 1931 a 1939. República vol expressar també la decisió sobirana dels ciutadans a l'hora d'escollir un règim polític que permeti un desenvolupament just i sostenible, la igualtat real d'oportunitats més enllà de les possibilitats econòmiques o socials, un govern emanat de la voluntat popular (la monarquia és essencialment discriminatòria ja que la corona s'hereta per dret de naixement i només una determinada família –per gràcia de Déu o d'una constitució– hi pot aspirar), un país solidari on els drets socials bàsics (educació, sanitat, prestacions socials, renda mínima...) estiguin garantits per a tothom a través de l'acció pública. Un país, en suma, en què els ciutadans se sentin orgullosos de formar-ne part perquè l'han fet realment seu.
I, encara, sens dubte, en l'imaginari col·lectiu trobaríem molts més valors i esperances associats al terme república aquí i avui que abastarien des de la llengua i la cultura fins al treball ben fet o la manca de corrupció. És per això que seria imperdonable que el Parlament sorgit de les eleccions del 27 de setembre no trobés les fórmules o els acords necessaris per avançar cap a l'establiment de la societat somiada –de ben segur sempre imperfecta– que traspua sota l'apel·lació de República Catalana.
