L'exposició com a festa sorpresa

ncara no ens hem recuperat de l'impacte de veure al Macba les fotografies de Xavier Miserachs convertides en figurins retallables, que el Museu Picasso de París inaugura l'exposició del seu trentè aniversari amuntegant quadres milionaris de qualsevol manera, com als vells temps. La bona societat s'ha posat les mans al cap, i és lògic: anaven a veure l'obra d'un artista i s'han topat amb la idea d'un comissari.

Ai, el comissari! A les ciutats petites, temps enrere, el seu paper l'assumia l'ànima càndida que anava casa per casa buscant pistes sobre artistes mal coneguts, les obres dels quals ell mateix acabava penjant al museu el dia abans de la inauguració. A vegades, és cert, podia tenir una funció equivalent a la de l'editor, convidant creadors de molt diversa procedència a establir complicitats al voltant d'un concepte que aflorava a l'exposició per una suma de poètiques. Recordo els magnífics resultats que va obtenir Glòria Bosch al modest Museu d'Art de Girona amb aquest procediment, d'un gran efecte sense ni gota de petulància (Cegueses, Històries del cor, M'escriuràs una carta?). Vull dir amb això que el comissari –nom odiós que en altres països és substituït pel de curador, aquell que té cura d'alguna cosa, en la seva doble accepció de fer-se'n càrrec i ser-hi respectuós– no és per naturalesa un ésser malvat, però no es pot negar que a vegades adopta els atributs de l'intel·lectual saberut i repel·lent que se serveix del treball dels artistes per enaltir-se a si mateix, sigui a través de muntatges de gran impacte escenogràfic –amb l'aquiescència del poder, tan comprensiu amb la megalomania–, sigui prenent l'obra dels altres com a il·lustració d'un discurs propi, per norma general inintel·ligible i que es distingeix perquè allà on es pot dir “problematització” no col·locarà mai un “problema”.

Fa temps, vaig sentir un comissari de reputació queixar-se que hi havia “massa exposicions basades en la mera reunió d'obra sense cap idea al darrere”. És clar: l'autèntic professional posaria sempre la idea al davant. Quan es tracta d'artistes tan exposats, en tots els sentits, com Miserachs o Picasso, en què l'obra és ben difícil d'eludir, han d'enginyar-se, doncs, aquests muntatges provocatius per continuar anteposant la seva mirada i convertir l'exposició, no en un espai de coneixement, sinó en una pirotècnica naïf com la de les festes sorpresa, però amb l'amfitrió absent.

E