Naps i cops
I tan tranquils
Tot s'esquitlla en un marc d'impunitat que explica l'impost al sol
Un dia poses la tele i en un canal públic espanyol entrevisten, en prime time, la néta del dictador Francisco Franco. L'entrevisten com un personatge públic, del cor, que ho és perquè és la néta del dictador. Això és la transició de l'Estat espanyol explicada en prime time. El país que encara no ha fet cap condemna explícita ni revisió dels crims de la dictadura, de les “gestes” del general colpista, dels seus camps de concentració, dels seus judicis sumaríssims i dels seus assassinats impunes es veu amb cor, és clar, d'exhibir una entrevista a la néta del general feixista. De Companys a Puig Antich, aquesta cortina que van córrer, com si hagués estat un simple canvi de règim –ahir menjàvem mongetes, avui cigrons; ahir era pa negre, avui pa d'espelta–, ho taca tot. Per això la mostra que hi havia, almenys fa pocs anys, a l'Archivo General de la Guerra Civil, a Salamanca, evitava gairebé en tot moment referir-se al règim franquista com a dictadura. I tan tranquils. Per això les amenaces de la ultradreta espanyolista a un fotoperiodista són tingudes per senzilles diferències de criteri i no pel que són. Per això la manifestació de la Fiesta Nacional a la plaça Catalunya, convocada per diverses entitats espanyolistes (amb les quals flirtegen alguns partits), inclou el lluïment de jous falangistes i tan tranquils. Per això, tal com va destapar L'Esportiu, un àrbitre assistent revela pressions per afavorir el Madrid d'un vocal del Comitè d'Àrbitres que ha simpatitzat –com a mínim els últims anys– amb la Falange, i ningú posa el crit al cel. Tot s'esquitlla en un marc d'impunitat que és el que explica una de les vergonyes legislatives més recents, l'impost al sol, que atempta contra la llibertat d'aprofitar l'energia solar. I després vénen dos partits d'allò més nous i regeneracionistes –ui, sí– que parlen de fer una segona transició, però s'obliden d'un dels punts bàsics que li van faltar a la primera: una condemna explícita del franquisme que vesteixi un Estat veritablement democràtic. I mentrestant, a Escòcia, que tothom sap que és un país que pren el sol que dóna gust, es veuen més panells solars que no pas a Espanya. I tan tranquils.
