Un president i un govern
La vigília de constituir-se el nou Parlament es perfila una legislatura incerta. El primer que cal saber és qui serà el nou president de la Generalitat. Tot fa pensar que serà Artur Mas, malgrat les reticències explícites de la CUP negant-li els vots imprescindibles en una probable segona votació. En política no hi ha res immutable. Tot pot canviar i no hi han fotografies fixes. Es poden trobar fórmules per tal de facilitar la investidura sense que la formació que encapçala Antonio Baños s'hagi de desdir dels seus pronunciaments. Però no cal descartar la possibilitat que Artur Mas no pugui ser investit i, per tant, la convocatòria de noves eleccions seria pràcticament immediata. No passaria res però el país no necessita tornar a les urnes perquè els diputats electes no han pogut elegir president. Una pèrdua de temps i d'energies per intentar desempatar la política catalana. En donar caràcter plebiscitari a les eleccions del dia 27 de setembre les possibilitats de maniobra han quedat molt reduïdes. Les dues formacions que es presentaren amb el lema de la independència aconseguiren una majoria més que suficient per engegar el procés. Però, de moment, no es posen d'acord ni amb qui presidirà la Generalitat ni tampoc en els calendaris de la proclamada desconnexió amb Espanya. La CUP exigeix la ruptura abans de la investidura del president i els de Junts pel Sí no sembla que vulguin actuar amb aquestes presses i més aviat anirien per la via dels 18 mesos per enllestir tots els detalls per plantejar formalment la ruptura. Com que les eleccions es plantejaren en clau plebiscitària, els guanyadors no poden demanar suport a cap força que clarament no s'hagués definit per la independència. Tot és possible, repeteixo, però veig altament improbable que una formació de caire conservador i independentista pugui arribar a un acord amb qui proclama el seu anticapitalisme, afirma que millor que fóssim fora d'Europa i de l'euro i vol revisar la política econòmica i social des de posicions d'esquerra extrema.
La intervenció de la justícia en el cas del 3 per cent que ha comportat l'empresonament de l'actual tresorer de CDC i el seu antecessor i d'altres personalitats relacionades amb el govern o amb Convergència no obren vies d'entesa entre Junts pel Sí i la CUP per a la investidura, i encara menys per encetar un període de governabilitat tranquil·la en els pròxims mesos. Les explicacions d'Artur Mas al Parlament són d'agrair i tenen mèrit. Però la qüestió és com es pot demostrar que les acusacions no tenen fonament. El president en funcions va parlar de caçar major el dia del nou escorcoll de la seu principal de Convergència. Però també hi ha hagut caça major en altres indrets de l'Estat, com és prou conegut amb els noms de Bárcenas, Chávez, Griñán, Camps, Rato, infanta Cristina, Mata... Els casos de corrupció relacionats amb el 3 per cent estan en un estadi de presumpció, és cert, però les acusacions del jutge i dels fiscals hi són. I tindran repercussions polítiques en els propers temps.
Als efectes de governar en els propers temps es podrien trobar complicitats entre un possible govern d'Artur Mas i altres forces polítiques no independentistes. Però si la independència segueix sent l'eix central de la propera legislatura, tingui la durada que tingui, la política catalana passarà necessàriament per aquesta línia divisòria i per l'entesa imprescindible entre Junts pel Sí i la CUP. Es lògica la tensió actual perquè no hi ha majories clares ni homogènies.
Artur Mas i la CUP volen anar clarament cap a la independència. Però no de la mateixa manera ni amb igual estratègia. Ni tampoc amb les mateixes persones. Avui ens trobem que hem passat de la lluita per la
independència a la lluita pel control del poder. Té raó Mas quan parla que 10 escons no poden condicionar el que representen 62 diputats. Però l'aritmètica parlamentària és la que menys excepcions admet. Les dues formacions hauran de cedir en qüestions rellevants. Els pactes consisteixen precisament en la capacitat de cedir.
La possibilitat de facilitar la investidura sense garantir l'estabilitat durant, com a mínim, divuit mesos és un risc per a tots. Si no hi ha aquesta voluntat de cedir seran inevitables, altra vegada, les eleccions anticipades que en aquest cas serien consecutives. Entraríem novament en un període de retòrica, manifestacions, emocions i reivindicacions. La declaració unilateral d'independència xocaria amb una Espanya monolítica i amb una Europa institucional que, de moment i per un cert temps, no es posaria al costat de Catalunya. Serà necessari teixir complicitats dintre del catalanisme polític i reprendre el diàleg amb un possible nou govern a Madrid, la qual cosa permetria demanar a Europa que es convertís en àrbitre i garant dels nous pactes entre Madrid i Barcelona.
