La primera Petrum

Dimecres, després d'una nova convulsió del cas Petrum, van detenir el conseller delegat de Rogasa, l'empresa adjudicatària de les obres que des de fa ja cinc mesos manté de cap per avall un sector considerable de la meva població. Ja sabem que, a més de càrrecs polítics, tresorers o administradors vinculats a CDC i a la seva fundació Catdem, es va interrogar mitja dotzena d'empresaris acusats d'haver pagat les ja llegendàries comissions del 3% que acompanyaven les adjudicacions d'obra pública. Ara, com de costum, en funció de les adscripcions i dels interessos polítics i ideològics respectius, uns invocaran la presumpció d'innocència o la guerra bruta i els altres es regiraran escandalitzats.

Són moments en què la política abandona les misèries habituals per abastar les més altes cimes del cinisme, i es pot contemplar com líders admiradíssims proclamen la seva virginitat des de l'interior d'un fangar que només es neguen a veure els que viuen abduïts per les lògiques de la gran batalla final que mai s'acaba de declarar, i també, competint en aquest exquisit campionat mundial de barra, acusacions altives i vehements d'adversaris polítics que per la pura lògica de la capacitat pressupostària, sabem que dupliquen o tripliquen l'historial delictiu que gosen retreure. O ens parlaran, amb la severitat i la pompa i circumstància acostumades, del respecte a la independència del poder judicial com si tots plegats fóssim curts de gambals.

Aquesta invocació a la democràcia i a l'estat de dret, que és el discurs habitual que, segons els manuals, convé mantenir, s'ha convertit en una capa finíssima que procura cobrir tota la vida política del país, però que ja no pot amagar el cos corromput i degradat en què s'ha convertit el nostre sistema democràtic. Aquí i allà, un sistema de poder integral, un règim pactat entre les elits econòmiques i polítiques, que transita per les meravelles d'un cercle virtuós per a ells, viciós per a la resta. Obra pública per finançar partits polítics que obtenen prou recursos per alimentar-se ells i la cort que els envolta i per guanyar complicitats i mantenir-se en el poder per seguir encarregant obra pública sense sentit ni planificació, i prescindint del model de desenvolupament, de les prioritats i dels costos socials o ambientals. Sota la fina capa de la formalitat democràtica, això ho sap tothom. Com sap tothom el conte de les portes giratòries i de les polítiques fetes contra els interessos col·lectius i a la mida dels grans interessos econòmics. Ho sap tothom i pràcticament tothom en pateix les conseqüències. És tan absurd negar la utilització de tota l'artilleria de l'Estat contra les aspiracions independentistes, com no reconèixer que la terra promesa d'una república catalana lliure, justa i neta que trenqui amb aquestes lògiques arrencaria moltíssimes més complicitats. No cal ser ni revolucionari ni bolivarià per entendre que són les majories i no cap messies el que ens pot conduir a la independència i que damunt de Petrums com la d'aquests dies, difícilment construirem res de bo.