Bancs gegantins
El Banc d'Espanya demana noves fusions bancàries. Ho ha fet el sotsgovernador en unes jornades a Madrid, organitzades pel Financial Times (Expansión, 16 d'octubre). Assegura que els bancs treballen amb poc marge i que la rendibilitat és baixa. Fernando Restoy, el sotsgovernador, demostra d'entrada que no està preparat per a la carrera diplomàtica. Hi ha un clam general contra els beneficis de les entitats financeres a les quals la gent –l'opinió pública– veu com les úniques empreses que han tret profit de la crisi. Serà cert o no, però no cal dir que tenen poc marge, perquè la petita i mitjana empresa li dirà que no saben quin és el marge que tenen ells.
Però en la seva proposta d'una nova onada de fusions hi ha un problema, que em preocupa més. A l'Estat espanyol hi ha actualment 14 bancs. D'aquests, 8 bancs procedeixen de les antigues caixes, que n'eren 45 fa vuit anys. Els actuals 14 grups bancaris tenen el seu origen en una concentració feta al voltant del banc o caixa més solida, amb una sola excepció, que és Bankia. Aquesta ha rebut un tracte privilegiat, ja que ha estat el daltabaix financer més gran de la història financera espanyola, però el centralisme financer ha fet per ella el que no ha fet pels altres. Primer, li van treure el nom de Caja Madrid, que comprometia la capital d'Espanya. Després, hi han abocat els diners dels contribuents, necessaris perquè sigui un dels grans bancs espanyols.
Una nova onada de fusions reduiria l'existència de bancs a un nombre proper a l'oligopoli, o sigui al monopoli d'uns quants. Els bancs són empreses fonamentals en un sistema econòmic, però és un error veure'ls només com a realitats econòmiques, ja que tenen un vessant polític i social. Voldria fer tres observacions:
Primera. Un banc no pot ser una empresa petita. Em sembla que tothom ho pot entendre. Però sí una empresa mitjana, que treballi estrictament en un territori, que podria ser Catalunya. L'existència d'aquests bancs estimularia la competència i els aproparia a la clientela. És el paper que tenien les antigues caixes comarcals catalanes (R.I.P.).
Segona. Uns bancs gegantins, com ja ho són alguns, els donaria un poder polític preocupant. No serien tan sols “too big to fail” –tan grans que no se'ls pot deixar caure–, sinó que tindrien una clara influència sobre el sector públic. O és que creuen que el Santander pot témer o respectar el Banc d'Espanya?
Tercera. Aquesta llarga crisi que estem vivint ha incrementat les desigualtats socials a Catalunya, a Espanya i a Europa. Uns bancs gegantins encara les incrementaria més, ja que tindrien més força que alguns governs elegits democràticament. Amb la crisi s'han reduït les classes mitjanes, han augmentat les famílies que van curtes d'armilla i la classe obrera. I hem creat una alta burgesia que ni s'ha adonat que hi havia una crisi. Aquesta burgesia seria la principal clientela dels bancs gegantins i CaixaBank quedaria com l'únic banc minorista en el mercat. Senyor Restoy, visiti un barri pobre de Madrid, abans de fer manifestacions com les que ha fet.
