opinió
Viure sota les bombes
Ja fa dies que tenim assetjat el president Mas per les forces de la fiscalia
Sabeu què passa? Que vaig néixer el gener del 38. Sé molt bé de què parlo.
El gener del 38 Girona s'arrupia cada vegada que sonaven les sirenes. Els que podien es ficaven als refugis, als soterranis, sota les arcades de pedra, si n'hi havia. A fora muralla un cosí havia cavat un túnel sota el marge de la muntanya i allà dins deixàvem passar les males hores que l'aviació italiana dedicava a la ciutat. Quan unes bombes van caure a un centenar de metres de casa i van enfonsar unes cases, la meva família va entendre que era el moment de buscar més bon sopluig i ens vam anar a refugiar a Adri.
De manera que dec tenir un coneixement gairebé innat del que és un bombardeig. Sento instintivament el xiulet de les bombes. I cauen. No paren de caure. Fa dies que han sonat les sirenes i encara sonen. Aparentment els avions enemics busquen objectius estratègics però, com passa sempre, els efectes col·laterals són tan o més importants que els declarats com a directes. Ho heu patit? Ho heu vist? Us retrunyen les orelles? Us han ferit? Teniu alguna víctima a la família? Si heu dit que no, teniu molta sort.
Bombardegen els partits que lideren el procés, les entitats que fan costat al procés... És fàcil veure els efectes sobre un FC Barcelona, culpable de deixar el camp a les forces civils reivindicatives: l'exèrcit d'inspectors de l'agència tributària ha oblidat totes les entitats esportives per concentrar forces al voltant del que consideren un bastió de l'independentisme. La primera baixa va ser el president Rosell... Però han trobat altra vegada aliats ben pagats fora d'Espanya i no paren de caure pedregades des de les altes instàncies esportives, amb sancions per la Masia, per les estelades, per accions al camp...
Ja fa dies que tenim assetjat el president Mas i membres del seu govern per les forces de la fiscalia espanyola. No n'hi ha pas prou. Ara la guàrdia civil assalta els locals de CDC per buscar proves de suposats delictes en el finançament, unes quantes baixes en forma de presoners de guerra. I les sirenes continuen sonant.
Que no passa res? Bombes sense parar. Avui he rebut un paper d'hisenda. Deu ser la felicitació per les Fires, he pensat. Però no. Han decidit que fa no sé quants anys –els justos per ser-hi a temps– no vaig afinar prou amb la declaració de renda. Amablement, em deixen pagar dos mil euros de més. No és que el paper ho digui clar, però he entès que les bombes que ens envien són cares. Algú les ha de pagar.
Sí, ja podeu ben riure. El bombardeig no s'atura. Els avions van passant, com quan jo vaig néixer, i deixen la seva càrrega indiscriminadament sobre els nostres caps.
Ah, i a més ens les fan pagar. A veure si ens trobarem tots a Adri.
