Vergonyós i indignant

És vergonyós i indignant que un estat que es diu democràtic imputi el president de Catalunya, l'exvicepresidenta i la consellera d'Ensenyament per haver ideat, impulsat i organitzat un procés participatiu que, segons deien des de Madrid i des del govern central, era una “costellada”. Com és possible que l'estat central no permeti ni poder comptar tan sols, amb més o menys aproximació, els independentistes? Per què sempre diuen que la majoria dels catalans no són independentistes? Tan fàcil com seria convocar un referèndum i poder comptar-nos. Però no. El que fan és imputar als nostres polítics uns delictes que els poden portar a la inhabilitació i fins i tot a la presó.

És vergonyós i indignant que el TSJC digui en un comunicat que les manifestacions i suports als imputats “són un atac directe i sense pal·liatius a la independència judicial”, com també ho és que el Sr. Rajoy s'atreveixi a dir que “les manifestacions, amenaces i pressions intimidadores davant els tribunals són absolutament inacceptables i impròpies d'un país democràtic com Espanya”. “La justícia és independent”, assegura Rajoy. Amb les mateixes idees i arguments es van manifestar tant el PSOE com Ciudadanos. Com poden dir tot això si va ser el fiscal general de l'Estat per ordre del ministre de Justícia qui va obligar els fiscals del TSJC a posar
la querella? Com poden tenir uns i altres tanta barra, almenys en aquest cas, i dir que la justícia és independent? Si l'inici del procés de querella és directament polític, tot el que segueix està viciat i per tant segueix polititzat. Ni els cau la cara de vergonya amb tanta manipulació?

És vergonyós i indignant tot el que diuen els mitjans públics i privats de la capital del “Reino de España”. De fet són ells els que divideixen i fracturen la societat catalana amb acusacions fora de to. Voler un estat propi per millorar el benestar de tots els catalans, això no fractura res. Sentint com aquests mitjans espanyols ens insulten i ens calumnien, sovint em pregunto si és veritat que volen que ens quedem. Sincerament, pel que expressen, sembla que no, que els fem nosa. Si fos així, si ells no ens volen i nosaltres volem marxar, on és el problema?

És vergonyós i molt indignant que l'Estat espanyol, després de quasi quaranta anys de “democràcia”, encara no hagi anul·lat ni declarat il·lícit el judici sumaríssim i l'assassinat del president Companys. Que tampoc no hagin revisat ni anul·lat cap dels milers de judicis dels primers anys del franquisme. Alemanya i França han demanat perdó, els uns per haver detingut Companys i els altres per haver-lo lliurat al règim franquista.

És vergonyós i molt i molt indignant que l'Estat espanyol no hagi reconegut que Catalunya és una nació. Per com es comporten, ens reconeixen com una colònia. Ni el PP ni el PSOE, que han governat durant la “democràcia”, mai han reconegut el fet nacional català. I, alerta, que en aquesta precampanya obvien i tot
el terme nacionalitat. El PSOE parla de singularitat. Per Ciudadanos som una regió. Per tant, a les properes eleccions espanyoles, guanyi qui
guanyi, mai ens reconeixeran el que som ni mai voldran pactar un referèndum vinculant. No cal esperar res. Hem de fer el nostre camí, que no és altre que marxar i ràpidament. Que els diputats electes de Junts pel Sí i els de la CUP no tardin gaire a posar-se d'acord. Han de saber que tenim pressa, molta pressa i que no podem viure més dins tanta vergonya i indignació. I que recordin també que val més que un home mori per un poble que no pas que un poble mori per un home sol.