Safata de mentides
Davant les cambres europees, Felip VI va dir a primers d'octubre que garantia una Espanya unida i feliç, en progrés, respectuosa amb la diversitat dels seus pobles, amb les tradicions, cultura i llengües que els eren pròpies. Bravo. Una bella oratòria, possiblement la que volien escoltar ses senyories europees. De segur que entre els diputats n'hi ha alguns, potser un bon grapat, que són conscients que almenys un dels pobles del conglomerat actual espanyol no se sent respectat en la seva llengua i cultura. Europa sol parlar de regions, i Catalunya és, ja ho saben, una nació, i per als més repatanis a admetre-ho, una “regió” incòmoda, sempre a les portes d'una somiada independència. De portes endins, a Catalunya no pot parlar-se de regió més que en un marc de geografia física. Ara: Europa és mandrosa a fixar com a element de discussió i debat qualsevol plantejament de procés independentista, no oblidem que la UE és formada per estats, i només estats. Àdhuc els d'estructura federal apareixen al fòrum europeu com quelcom unitari. D'estat a estat s'entenen.
Si Catalunya arriba a ser un estat, hi serà benvinguda. Mentrestant, que el monarca declari que garanteix una Espanya unida i pròspera ens recorda que algú abans que ell parlava d'Una i Gran... i lliure. I aquell altre prou sabia que tenia empresonats els qui deien que no era ni una ni gran i molt menys un estoig de llibertats. La mentida s'ha instal·lat arreu. Se senten mentides, de vegades estremidores o repugnants, en fòrums, debats, tertúlies, discursos, fins els més elevats en jerarquia les engeguen amb cara de pedra i monòtona oratòria. Ara que ho recordo: Felip VI és fill de Joan Carles I, que va dir a Barcelona, al cor cultural del país, que “mai no s'ha perseguit la llengua catalana”. Ostres, ostres, ostres! La feinada que tenien els que bonament feien accions testimonials de catalanisme, durant els prohibitius anys de la dictadura! Detencions de persones, confiscacions de papers, interrogatoris a amics i coneguts, censura i governadors civils, sorolloses nates dins de les comissaries... No s'ha perseguit, no, la llengua catalana! No poc! I no em quedo en aquells anys de franquisme, encara llegim de tant en tant que algú s'ha trobat retingut unes hores, perquè als guàrdies no els ha donat la gana transigir amb l'ús de la llengua catalana en què responia l'interpel·lat. Doncs vegin per on, aquella mentida del respecte a la llengua, per dissort, encara cueja. Els jutges no baixen del carro, oi? Els ministres de l'actual govern –i passaria el mateix amb un altre qualsevol de doctrina centralista– s'apunten zelosament a les consignes del president Rajoy. Ni una migaja así de concesiones. Decid lo que queráis. Se sobreentén, aboqueu mentides si convé.
Alguns polítics, però, trobarien remei a la tossuda pervivència de la llengua catalana: per exemple, Albert Rivera, que, després d'anys de proclamar la necessitat d'un estricte fifty-fifty de convivència bilingüe, ara es destapa fent propaganda de la supressió de les autonomies, totes, com si diguéssim que, una vegada mort el gos, desapareguda la ràbia. Almenys en Rivera no sol dir mentides, no afirma que estima la llengua, parla indistintament ambdues però només creu en una, com tots els que han propugnat i propugnen un bilingüisme. Un dualisme per anar tirant fins a la supressió del “dialecte”. Com ell, d'altres engalten amb fermesa qualsevol barbaritat, producte de la impossibilitat de fer-se enrere. Tot això, aquesta musiqueta del respecte a la llengua, s'acompanya recentment de declaracions d'amor envers la comunitat catalana. Ja ve de Felip V: Mis amados súbditos. Ens estimen un no dir. Morirem d'amor. O de fàstic.
