L'article 155
Que si no la vaig votar (tampoc Obama la seva!), que si és filla de la remor de sabres (com si no ho fossin d'altres de ben consolidades), que si és la causant de la corrupció i del descrèdit institucional (com si no fossin les persones responsables dels seus actes i de l'ús espuri del dret). Que la Constitució Espanyola com a concepte no viu el seu millor moment, sobretot a Catalunya, és una veritat irrefutable. I, tanmateix, la realitat permet intuir que es tracta més aviat del sac de boxa de moltes frustracions i interessos, i que en bona mesura compartim els seus mandats i no seríem gaire hàbils a pensar-ne d'altres.
Les normes constitucionals tenen una intrínseca vocació de permanència (és per això que solen incorporar un procediment per a la seva reforma, més complicat que l'habitual per a la resta de les normes). La Constitució Espanyola no n'és una excepció, com tampoc ho seria l'eventual constitució catalana, totes dues, a més, amb un tret que és comú en tots els textos constitucionals: no preveure el dret de secessió dels seus territoris; just el dret, per cert, que, mitjançant la reforma constitucional, alguns proposen incorporar a l'espanyola, mentre que en els esborranys de la catalana no hi surt.
En el fons, la doble vara de mesurar aplicada a la Constitució segons s'adjectivi espanyola o catalana demostra fins a quin punt la qüestió no pertany a l'àmbit de la racionalitat, ans a un altre de molt més emocional i poc discutible. Ara bé, els sentiments es poden conrear, incitar o apaivagar, i la utilització de la Constitució com a símbol d'una mala governança és trampós, perquè és amb aquesta Constitució que Catalunya ha fet camí cap a una gran autonomia financera, una part d'autonomia fiscal, l'expansió del seu dret privat propi i la recuperació d'un grapat d'institucions. Si tanmateix hi ha insatisfacció, i el PP, C's, el PSOE o Podemos no són capaços de dibuixar un escenari on tots els territoris de l'Estat es puguin sentir còmodes, això no fa menys consistents les proclames constitucionals en favor de la llibertat, la igualtat, la justícia i el pluralisme polític. El retall del benestar no nega la norma que parla de la dignitat humana; pot posar en qüestió la gestió política, però cap nova norma ho podria dir més clar.
Si la Constitució d'un Estat, existent o per existir, fa proclames lapidàries és perquè vol que es compleixin; i als pares constituents, siguin d'aquesta Constitució o la d'una Catalunya independent, ben poca gràcia els ha de fer que una generació de polítics poca-soltes provoquin en la seva població el convenciment que el que no funciona és la Constitució; i, a més, alguna mena de mecanisme de tancament del sistema s'ha de preveure per al cas que els seus governants, contradient l'interès general, s'alcin contra el pacte constitucional i invoquin un dret de secessió que no s'hi va preveure. I molt probablement aquest mecanisme s'assemblaria força a l'article 155 de la Constitució. ¿Per què criticar, doncs, que, davant d'una palmària desobediència de la Constitució, es pensi a activar aquest mecanisme per a la seva defensa? De fet, hauria de ser el desig del desobedient, perquè, ¿s'imaginen el ridícul de fer una declaració d'independència i que l'endemà ningú es donés per al·ludit, ni aquí ni a fora?
No estic negant la força aclaparadora del moviment independentista, tot al contrari, i menys encara la indolència política que demostra l'alternativa que diu defensar la Constitució, s'empari sota unes sigles o unes altres. La diferència és que l'independentisme no vol trobar solucions per salvar el pacte, el que vol és construir-ne un de nou, mentre que pensar i proposar l'alternativa és responsabilitat de l'altra banda, i ara per ara a l'altra banda hi ha un erm.
