Pere i Carme

Els esdeveniments polítics van tan accelerats que qui fa poc més d'un any era el primer secretari del PSC, càrrec que va arribar a ser totpoderós, avui és a les llistes de l'atur. Pere Navarro no ha estat el millor líder del socialisme català, però com que les valoracions sempre estan influenciades pel context, avui l'anàlisi del seu pas fugaç per la política nacional fa pensar que va rebre un tracte injust. Al cap i a la fi, Navarro es va esforçar a encaixar el PSC en un moment de plena efervescència sobiranista. Sota el seu mandat, els socialistes catalans van votar per primera vegada de manera diferenciada del PSOE al Congrés, per defensar una consulta pactada. I, de fet, durant molts mesos els socialistes van fer el pas, amb massa giragonses, d'alinear-se al costat del dret a decidir, a l'hora que miraven d'encapçalar la tercera via en forma de reforma federal de la Constitució. Navarro, fins i tot, va suggerir l'abdicació del rei... Vista l'evolució posterior del partit, l'exalcalde de Terrassa va ser un trencador. I, malgrat tot, se li va trencar el partit. El gran pecat de Navarro és que va resultar massa ingenu per a la política nacional i per al mateix PSC, que durant massa temps ha fet passar per davant la lògica del poder. Del poder intern, encara que hagi estat a costa de passar de 42 a 16 diputats. I del poder que de veritat els interessa: La Moncloa. I en aquesta lògica, la candidatura de Carme Chacón per Barcelona és impecable. On ha de sumar vots el PSC? On els ha sumat Ciutadans. Qui pot lluitar amb Albert Rivera? Chacón. Però aquí apareix l'altra lògica. Si Pedro Sánchez cau, ella vol ser la líder del PSOE. Per això aquell històric 26 de febrer del 2013 no va votar. I per això s'envolta de la seva guàrdia pretoriana: José Zaragoza i Germán Rodríguez. El PSC és un instrument. Catalunya és un instrument. I desautoritzar el mateix Miquel Iceta no importa.