Continent fosc

Ja fa vuit anys que l'escriptora beninesa en català i castellà Agnès Agboton em va comentar que en venir a Europa per primera vegada, ella, com molts africans, esperava que trobaria un continent lliure i obert; però al cap de poc es va adonar que Europa tenia un costat fosc: sinistre, fins i tot. I només cal donar un cop d'ull fugisser a la història recent de l'Europa occidental i central per concloure que l'Agboton més aviat es va quedar curta. Encara hi ha avis que recorden l'època en què els alemanys, juntament amb milicians, soldats i policies francesos, holandesos, noruecs, belgues, italians, hongaresos, austríacs, polonesos, croats, eslovacs i anglesos –a l'illa de Jersey–, caçaven una mica menys de 6 milions de jueus i una mica més de 200.000 gitanos per tal d'afusellar-los al costat de fosses cavades per ells mateixos o d'ofegar-los en cambres o camions de gas. Els aliats –tot i que lluitaven contra Alemanya– no feien res per evitar aquests genocidis. Molts europeus nascuts després de la Xoà i el Porrajmos vam donar per descomptat que res semblant no tornaria a passar; fins que va començar la guerra de Bòsnia, en què vam veure com els nostres governs tampoc no feien res mentre milers de persones demacrades van ser tancades en camps de concentració; o mentre milers i milers de dones van ser violades; o mentre es mataven 7.800 homes i nens –alguns dels quals davant de fosses que ells mateixos havien cavat– a l'àrea de Srebrenica. I ara tenim a tocar desenes de milers de refugiats ofegats en camions o negats al Mare Nostrum; o apallissats per policies europeus (i una periodista ídem); o obligats a esperar, xops de pluja i enfredorits, a les fronteres d'Eslovènia, de Macedònia, d'Hongria... I els nostres governs, un cop més, fan l'orni (alhora que fan veure que la situació els preocupa molt). Com ho van fer a Évian el 1938, a l'Europa ocupada als anys 40 i als Balcans el 1992. I nosaltres quedem com uns estaquirots impotents i avergonyits. Un cop més.