Terratrèmol

Quina setmana, la passada! Dilluns arrencava el que ha de ser l'últim Parlament autonòmic amb un “visca la República Catalana” de la seva flamant presidenta que hauria fet emocionar el mateix Francesc Macià. Posteriorment, quan desenes de policies entraven al domicili de l'expresident Pujol, al Parlament de Catalunya Junts pel Sí i la CUP feien pública la declaració que ha de donar el tret de sortida al procés constituent, sense subordinacions a res més que no emani de la mateixa sobirania catalana. Aquesta era la plasmació del mandat democràtic atorgat per les urnes, que tanta urticària ha produït en els poders de l'Estat, en les seves sucursals a casa nostra i –també, no ens enganyem– en aquells sectors del país que confonen la prudència amb la manca de valentia.

La resposta del front del no va arribar, de nou, en forma d'amenaces. El mateix dia que els jutges plantaven Mas, l'inclassificable García Albiol comparava la declaració independentista amb un cop d'estat... sense armes. Mentre els walking deads d'UPyD demanaven presó incondicional per a Forcadell, Turull, Rovira, Baños i Gabriel, la premsa cavernícola (per desgràcia, majoritària a l'Estat) augurava la suspensió de l'autonomia. Mentre Pedro Sánchez i Albert Rivera feien pinya amb Rajoy (on és l'esperança federalista, Miquel Iceta?), el president del govern espanyol tornava a advertir-nos, ara sense plasma i davant del secretari general de l'ONU, que de no rectificar quedarem fora del sistema solar.

I finalment, divendres, CDC i ERC anunciaven que, per no perdre cap vot, concorrerien en dues llistes en les pròximes eleccions espanyoles. Una mesura lògica després d'haver guanyat el plebiscit del 27-S. Si els temps del president Maragall van ser un Dragon Khan, aquests són un veritable terratrèmol. Com el de 1428, amb epicentre prop de Camprodon i amb fortes sacsejades tant a dins de casa nostra com més enllà del Cinca.