Són faves comptades
Somnis
No hi ha edat quan es tracta de fugir de la guerra i buscar una vida en pau. La prova la tenim cada dia des de fa temps davant de les costes espanyoles, italianes o gregues, per exemple. Sovint ens colpeix quan hi ha criatures implicades, és lògic. Però, i quan són avis? Segur que aquests dies han vist Bibihal Uzbeki. És una refugiada afganesa cega de cent cinc anys que ha arribat a Croàcia. La seva avançada edat i la ceguesa no han estat cap entrebanc per aconseguir sortir del seu país, la meitat del qual és a mans talibanes. Ha travessat els Balcans fins a arribar a territori croat, acompanyada del seu fill i el seu nét. Trobo que el seu cas també ens hauria de commoure. Busca una nova vida, i commou i sorprèn perquè ho fa a la seva edat. Estic segur que hi ha persones –jo mateix no sé si seria prou valent, sincerament– que en les condicions d'aquesta dona haurien llençat la tovallola i haurien pensat que no valia la pena ni intentar-ho i que pels anys que els podien quedar es quedaven al seu país, a casa, per morir. Però com deu ser el que ha viscut si l'últim que vol és precisament quedar-se i ja ha dit que no pararà fins que pugui arribar a un lloc tranquil, per poder garantir estabilitat i seguretat als seus. Perquè estic segur que el que la mou encara és aquesta obsessió. La força i l'energia que l'empenyen surten del seu cor. És l'instint de protecció d'una mare, d'una àvia ferida en l'orgull que no pararà fins a trobar un lloc on ella i els seus estiguin a aixopluc, a recer de les barbaritats que han hagut de patir. Bibihal no ho veurà amb els seus ulls però sentirà i notarà que el seu fill i el seu nét trepitgen la terra promesa, arriben a un nou país on podran buscar un futur. No m'estranyaria que un cop pugui constatar que estan sans i estalvis els abandoni. Creurà que ja ha trobat la terra on pot descansar en pau i la seva feina, la seva protecció, ja no els farà falta. Quin exemple, quina lliçó, la de molts avis que amb els seus sacrificis fan possibles els nostres somnis.