Què és sensat?
La solució més difícil de posar en marxa en política és aquella que no resulta immediata ni evident però sí la que, tot sospesat, porta a un equilibri entre les forces contraposades, que respecta l'essencial dels seus principis i no renuncia a la defensa de les posicions que apareixen com innegociables per a uns i altres. És una línia fina per la qual s'ha de transitar per preservar el que és bàsic per a la coherència amb un mateix, partit, persona o força política, tot resolent el conflicte. El fet que la solució no sigui evident fa difícil a voltes saber quin és el camí de l'equilibri i de la sensatesa, el temps pot demostrar que es va cedir en excés o es va ser massa intransigent.
Quan l'imperi britànic estava en el seu zenit, la Commonwealth era estable, el Regne Unit havia guanyat la guerra 14-18, el primer ministre Lloyd George decideix negociar una amplíssima autonomia amb Irlanda, un dels territoris més pobres de l'imperi... No semblava el més urgent per a qui tenia tot el prestigi i el poder per eliminar un terrorisme al qual ningú, tampoc els EUA, donava suport ni econòmicament, ni militarment, ni políticament. Va ser aquesta una decisió política sàvia i generosa, sensata, la millor sortida a un conflicte que malgrat tot encara duraria anys...
En circumstàncies d'un dramatisme infinitament menor en el conflicte entre Catalunya i Espanya, el xoc de dues nacionalitats, les parts no troben la sortida. Les crides a la sensatesa de moltes forces polítiques són ingènues, si els independentistes renuncien o el govern espanyol cedeix es troba, és clar, la solució, però en un conflicte com aquest ningú vol fer-ho, seria l'equivalent a “trair-se”. Junts pel Sí no pot pretendre fer un pacte de legislatura amb la CUP sense decebre i confondre molts dels seus votants. El conflicte, la impossibilitat, està en pactar un full de ruta compartit, un programa de govern entre el centre i l'extrema esquerra, sobretot quan aquesta fa bandera de la seva insubornable puresa ideològica i d'una ètica no contaminada pel poder. Els votants atorguen la seva confiança als partits i això defineix unes “línies vermelles” que aquests no poden ultrapassar sense trair-los.
Pels unionistes, Podem, PSC, Ciutadans i PP, els plantejaments són tan antagònics que l'únic punt que comparteixen és l'oposició als independentistes: difícil construir més enllà d'oposar-se. La línia fina a la qual es feia referència passa probablement pels independentistes, en pactar entre Junts pel Sí i la CUP uns acords mínims que puguin aprovar-se al Parlament amb l'abstenció, que no l'oposició, de la CUP. Si això fos possible caldria acordar després un president de la Generalitat que ambdós votin i respectin. El pitjor dany que poden fer-se els independentistes és eliminar la figura del president Mas... Cedir a la CUP tindrà un cost polític altíssim. Les polítiques de Ciutadans i PP són similars i poden ser compartides, cap canvi respecte de la posició actual. Qui podria ajudar a l'acord és Podem, que accepta la celebració d'un referèndum sobre la independència. Per participar d'aquesta solució, el PSC hauria d'acceptar el “dret a decidir” i ara no va per aquest camí perquè l'èxit de Ciutadans li ha fet endurir la seva política contra el nacionalisme català amb l'esperança de recuperar uns vots que en les darreres eleccions entén que li varen marxar buscant una clara posició contra la independència. Una altra ocasió perduda... Mai el mimetisme de l'esquerra respecte de la dreta ha funcionat, entre els “genuïns” i els “imitadors”, els votants trien sempre els “genuïns”...
Amb un Parlament amb aquests tres blocs –independentistes, partidaris del dret a decidir i immobilistes– es podria arribar a través de la negociació a majories suficients i en definitiva a permetre als catalans triar entre la independència i un nou encaix entre Catalunya i Espanya si el govern espanyol, que ja sap que té un gran problema, el planteja. Les possibilitats que això passi són ara molt minses però l'enquistament del problema pot fer possible el que ara no ho és. La present situació afavoreix electoralment el PP, i això augmentarà l'enfrontament... i l'enquistament.
Si tot això no passa no hi ha alternativa a unes noves eleccions. Tothom especialment els independentistes farien bé de mesurar el que perdrien, la ciutadania comença a estar cansada de la incapacitat dels polítics. Qui va pensar que això seria fàcil? Es va constatant que el procés, acabi com acabi, serà llarg i dur, i deixarà baixes polítiques pel camí. S'ha de dir.
