Novel·les o vida
‘El càrtel' té l'aparença d'una novel·la, d'una gran i absorbent novel·la, però en realitat la seva essència vital, el batec que la mou, no és altra cosa que periodisme pur
Ara que els diaris van plens d'històries que posaríem en dubte amb un somriure si les trobéssim al cor d'una novel·la, ara que comencem a intuir (presumptament, ja se sap) que molt a la vora i amb els nostres diners algú anava a “esquiar” a Andorra i es construïa uns quants raconets en territoris de geografia llunyana i de moral econòmica més aviat laxa, podem començar a pensar en un bon llibre i/o una bona pel·lícula d'aquelles del “basat en una història real” on apareguin presidents autonòmics, fills espavilats, senyores amb caràcter, comissions milionàries, testaferros assassinats a Panamà i Ferraris reciclats a bon preu. Hi ha material de sobres, però res a veure amb el que belluga Don Winslow, un periodista de Nova York que s'ha abocat sense por a narrar el lucratiu, peculiar i sobretot mortífer univers del tràfic de drogues entre Mèxic i els Estats Units. Ja ho va fer amb la rotunda i sorprenent El poder del perro, i ara hi torna amb El càrtel, la novel·la que es va endur la darrera edició del premi RBA de novel·la negra.
I sí, és ficció, però tan violenta i perillosa com la realitat, sense floritures, traspassant al llibre la cruesa absoluta que, de vegades, els mitjans de comunicació oculten, ja sigui per pressions, per por o per xantatges i amenaces. Les xifres fan esgarrifar: 100.000
assassinats en deu anys, 130 dels quals periodistes; 22.000 persones desaparegudes, i els milers de milions que mou el negoci. I en aquest context, la violència extrema i la por són bons aliats a l'hora de mantenir l'ordre. O això o els diners. Comprar o matar, dos verbs que es conjuguen igual, que són dues cares de la mateixa moneda i que Winslow utilitza amb una cruesa i un realisme que de vegades fan venir
calfreds. Tots els lectors que van quedar atrapats amb El poder del perro, cauran rendits amb les pàgines de
El càrtel. Res no és gratuït ni innecessari, ni tan sols la violència extrema que campa per aquestes pàgines com una mena d'àngel sense pietat, encara que Winslow hagi explicat més d'una vegada que ell no escriu sobre les drogues, que el seu tema real és la fe i com arribar a recuperar-la quan s'ha perdut del tot.
‘El càrtel' té l'aparença d'una novel·la, d'una gran i absorbent novel·la, però en realitat la seva essència vital, el batec que la mou, no és altra cosa que periodisme pur, la necessitat d'explicar una realitat escruixidora que, encara que sembli mentida, passa més desapercebuda i resulta menys colpidora llegida en un diari que en aquest llibre. Investigació, rigor i grans dosis de realitat són les bases d'aquesta història, un relat que, per demostrar la seva vigència i manca d'artifici, intersecciona sovint amb la realitat i, de fet, durant la promoció del llibre (que ja es va publicar als Estats Units abans de guanyar l'RBA), el gran capo mexicà de la droga, Joaquín El Chapo Guzmán, ha protagonitzat dues fugues que no desmereixerien gens en qualsevol novel·la de gènere. El passat dia 30, uns dies després de fugir d'un tiroteig amb la policia, El Chapo reprenia l'activitat del seu compte de Twitter amb piulades com aquestes: “Buenas tardes chavalones. Cómo les va, qué hay de novedad? Quizás la vida me ha golpeado, pero no ha logrado quitarme la sonrisa. A veces me pongo a ver las Noticias o a leer los periódicos para ver si ya me mataron o para ver dónde me buscan o a ver qué cosa inventan.” Després, això sí, d'enviar un advertiment a la Secretaría de Maria que el busca: “Le aviso a @SEMAR_mx que si me andan buscando aquí estoy para toparles, però a la gente inocente me la dejan en paz.”
Una bona prova del fet que res del que explica Winslow és banal ni exagerat i que la lectura és quasi obligada si es vol una dosi de realitat, de periodisme i de bona literatura a parts iguals.
