Missa de festa major

Feia molts anys que no anava a la missa solemne de Sant Narcís a Girona i aquest any em va tocar per motius professionals anar fins a la basílica menor de Sant Feliu. Sempre m'ha agradat anar a Sant Fèlix, com en dèiem de petits, i també a la catedral. M'agrada entrar-hi quan no hi ha gaire gent i sempre em fa un gran efecte. Aquesta vegada vaig quedar parat. Estava plena de gom a gom i hi havia tot Girona, allò que alguns van batejar fa anys com la Girona profunda. Hi eren les autoritats i tots els estaments policials, religiosos i militars. De fet, el bisbe els ho va agrair, als polítics, que hi assistissin, perquè a Girona no hi ha hagut les discussions de Barcelona, on han retirat la missa del programa de les Festes de la Mercè. Aquí el temor hi devia ser amb la transició política i els primers ajuntaments democràtics, però el primer alcalde elegit pel poble després de la dictadura va tenir clar que cada cosa al seu lloc i que no hi havia problema per representar institucionalment la ciutat en un acte litúrgic. De fet, Joaquim Nadal, que ve de família de missa, sempre s'ha mogut bé en aquests terrenys, i va marcar el camí que sense necessitat de proclamar cap fe, o de no fer-ho, l'Ajuntament seria present a la missa solemne com va, posem per cas, als castells o a les havaneres. Anna Pagans i Carles Puigdemont han seguit aquest camí. Hi era tot Girona i feia el seu efecte. Tres bisbes concelebrant amb capellans, alguns sorneguers que semblava que se'ls escapava el riure per sota el nas quan entraven en processó. Potser hi havia gent de la CUP, però no els vaig saber veure. El que sí que hi havia el dia de Sant Narcís era gran preocupació pel tema electoral. Vaig trobar amics molt de dretes que em deien que s'havia acabat el cuento que el govern espanyol s'havia posat les piles amb el tema del procés i que anunciaven detencions i més ofensiva judicial per aquesta setmana. S'ha acabat el bròquil, deien. Semblaven ben informats. Als altres, els que parlen i esperen (o no) pactes, se'ls veia preocupats. I als gironins de tota la vida els assaltava el dubte: s'entendran? Les cares semblaven dir que no. De fet, com a la missa, en els grupets que es saludaven després també hi havia molta litúrgia, una mica de pompa i un polsim de finezza. Era un acte més de Fires en el qual l'Església mostrava el seu poder d'atracció.