Pablo i Alberto

Els canvis de govern a Espanya, i a les democràcies en general, no acostumen a venir pels mèrits de l'oposició, sinó per demèrits del govern. I, més concretament, La Moncloa acostuma a canviar de mans a cop de catàstrofe. I, sobretot, de la gestió que se'n fa. El 1996 va ser la corrupció i els GAL. El 2004, els trens de l'11-M. I el 2012, la crisi econòmica. I en totes les catàstrofes s'ha demostrat que els espanyols voten amb un comportament estàndard. No els agrada l'excés de dramatisme. Volen seguretat, però també una certa relaxació social. L'excés de crispació no agrada. I la crispació l'acostuma a portar el PP. El 1993 li van dir a Aznar que s'havia de moderar. El 2004 no van perdonar la mentida. I el 2008 van fugir del tea party. Mariano Rajoy ho va patir en primera persona tant el 2004 com el 2008. Per això no ha dubtat a convertir Catalunya en la catàstrofe que ben gestionada li tornarà a donar La Moncloa. Però també sap que la resposta ha de ser amb mesura, perquè si no l'efecte pot ser el contrari. Així que ha jugat les cartes amb habilitat i ha intentat neutralitzar Rivera i Sánchez. Es tracta d'aparèixer com el garant de la unitat d'Espanya dramatitzant amb mesura la catàstrofe que ve. Però Rajoy té un risc d'aquí al 20-D. Que s'imposi la línia dura, el PP es passi de frenada i els ciutadans espanyols el castiguin. I, aleshores, qui hi guanyarà són Pablo Iglesias i Alberto Garzón. I estem donant poca importància, també a Catalunya, al que diuen tots dos: que estan d'acord a fer un referèndum d'autodeterminació a Catalunya, amb tots els matisos que es vulgui. I això és inèdit i demostra que les tesis sobiranistes han fet forat. I és un mèrit dels ciutadans catalans. Que en això sí que s'expressen tossudament amb majories molt àmplies. I no s'ha de menystenir. Sobretot perquè a Catalunya hem de saber llegir bé el resultat del 27-S, que no dóna per a massa unilateralitats.