Full de ruta
Ja som grans
El PP, el PSC i C's són com nens i mai creixeran. No saben perdre
El mes d'abril del 2011 el ple del Parlament va debatre la denominada llei de la independència que va presentar el grup de Solidaritat, encapçalat per Alfons López Tena i Uriel Bertran (Joan Laporta ja se n'havia escindit). El projecte de SI preveia declarar la secessió en aquella mateixa legislatura. Era un mandat de màxims i ambiciós, més o menys com ho és el de la declaració independentista d'ara. Llavors ningú no es va queixar que aquella proposta arribés a la sessió plenària. Ni el PP ni el PSC ni Ciutadans van interposar cap recurs al Tribunal Constitucional ni enlloc. No van posar el crit al cel ni van moure un dit per impedir la votació. Al contrari. Van deixar fer.
Sabien perfectament que aquell text no avançaria i que tot plegat seria una tempesta dins d'un got d'aigua. Devien pensar: “Deixem fer a aquests nens, que es diverteixin i no molestin més.” Molt soroll per a no res. En aquell 2011, la majoria netament independentista era minsa i escarransida. CiU jugava la batalla del pacte fiscal i veia lluny, molt lluny l'estat propi. Fins i tot, Artur Mas va rebaixar el suflé i no va assistir al debat de Solidaritat. Només els deu diputats d'ERC, que vivia una crisi de cavall, els tres de SI i el diputat no adscrit, Joan Laporta, van votar-hi a favor, mentre que la federació es va abstenir. La tramitació del document va quedar aturada i no se'n va saber mai més res. Ara, però, aquells nens petits i entremaliats s'han fet grans i han ampliat la seva majoria social fins a arribar a impregnar Convergència i aconseguir 72 diputats. Majoria absoluta, per a aquells que no ho tinguin clar. Per tant, ja són majors d'edat i tenen potestat per marxar de casa. I com que els constitucionalistes ara saben que perdran, llancen totes les seves ires contra la declaració d'inici del procés i de la ruptura. Recorren als tribunals, practiquen el filibusterisme parlamentari s'emprenyen com una mona. Aquesta és la seva democràcia. Quan guanyen estan contents i quan perden ja no volen jugar més. Ells sí que són nens. Vaja, com fan els meus fills de cinc i tres anys.
